entrada 341 (any 2)

Ahir mentre acabava de llegir la premsa i és fàcil fer-ho quan dotze diaris decideixen fer un editorial conjunt (ja és falta d’imaginació o ganes de semblar no sé que), que ho vaig escoltar, el pare no sé que li deuria estar dient al seu fill, però aquest va exclamar “Auuu, això és impossible”, el pare va somriure dient “Una cosa és impossible només si ens crèiem que és impossible, i tot és possible si en creiem que ho és...”, el nen se’l va mirar seriosament sentenciant “Papa!!, estàs tonto, no saps el que dius”, i el progenitor va continuar “Si fill, estic tonto, de fet tots són tontos en aquest mon, un mon per a tontos i banquers, i saps jo sóc un banquer tonto...”, qui estava parlant era una de les fortunes del lloc, es va aixecar i em va saludar quan sortia: “Saps, estar una estona amb ell m’ensenya allò que podríem ser i no som...”, possiblement el seu fill no sap el servei que li fa, però tenir un crític brutalment sincer i que no té pels a la llengua és quelcom que no té preu... vaig deixar la premsa, possiblement els dels editorials no tenen fills, o si els tenen perden massa temps amb les seves amants com per anar a fer un beure amb ells, i a canvi d’una bossa de patates i una fanta un aprèn el que és la humilitat, i que n’opinen aquells que no tenen por a cap dels nostres actes... fa temps algú em va dir: “Si vols quelcom ni ploris ni supliquis, senzillament agafa-ho”, el problema és que és aleshores quan un ha d’estar disposat a pagar el preu dels seus actes, i és clar, de moment parlar és gratuït i vesteix, però passar de les paraules als fets... això ja és farina d’un altre costat, i de fet si ho mirem des del punt de vista que ens toca, per molt cabrejada que estigui una minoria que forma part d’una majoria, aquesta ha d’estar a la decisió de la majoria, i fins i tot el desig de sortir-ne està subjecte a la de la majoria, i un no pot esperar o desitjar que se li faci una excepció quan ell no està disposat a fer-ho, ja que aquests que ara parlen són dels primers que quan els hi toquen els seus interessos els defensen enunciant aquelles lleis fetes per la majoria que els defensen, com deia un amic meu, mentre la gent actuï de cara a la galeria no cal patir, quan la gent deixa d’actuar de cara a la galeria i es gira cap al director d’escena aleshores és quan un ha de començar a patir i entendre que les cosses van de debò, suposo que a algú li agradaria haver dit: “Crida devastació i deixa anar als gossos de la guerra!!”, amb tot aquests gossos si és que mai han sortit, s’han donat una volteta i han gosat pixar un xic en una cantonada, uns gossos que fan tan poca por que fins i tot una de les parts interessades ha dit: “M’ha semblat una decisió interessant, l’he llegida atentament i crec que totes les opinions són respectables...”, només li faltava dir: “Amb tot, també em semblen interessants i respectables els anuncis de la secció de contactes”, suposo que tothom es deu vendre, algunes posant-se el nom del que són, i altres intentant posant-se el nom del que no són...