entrada 332 (any 2)

Avui ha estat un dia graciós, amb les notícies que anava llegint cada cop més recordava les meves classes de negociació, recordo la primera classe quan el mestre ens va dir: “Al final només recordareu aquesta classe, ara esteu atents i aviat perdreu aquesta qualitat, així doncs només cal que recordeu això, la negociació només té una regla: sempre es pot negociar menys quan no es pot”, tots vam ficar una cara de circumstàncies, i ell va continuar “Per exemple, jo acostumo a suspendre el 80% dels meus alumnes, i no us penseu que per cap causa justa, senzillament és per tenir una bona mitjana”, aleshores va començar un aldarull, i ell va somriure “Sembla que ja podem negociar...”, vaig somriure al entendre la primera lliçó del dia, en un moment donat un de l’aula es va aixecar i treient un ganivet el va posar al coll d’un dels presents “Jo no vull cap merda de nota, només vull que pagueu pel que m’heu fet...” pel to de veu tenia clar que allò no anava en broma, “Estàs en el millor lloc” va dir el mestre “Com has vist podem negociar” va somriure intentant ser tot l’empàtic que podia ser, el del ganivet el va apretar més al coll de l’alumne “M’importa una merda la negociació, jo només...” va sortir disparat enrere després de rebre un tret al pit, amb la caiguda el ganivet va rosar la galta de l’alumne deixant-hi un bonic tall, “I a vegades la negociació no és possible” va dir el mestre guardant l’arma, vaig tornar a somriure entenen la segona i potser més important lliçó del dia, el mestre va ordenar al segrestador que s’aixequés i acompanyés a l’alumne a la clínica que li revisessin la ferida, he oblidat la resta del temari, però mai la primera classe tal i com el bo del mestre va predir, doncs avui mentre somreia pensant en aquella classe m’he creuat amb un dels jefes que han vingut a veure com funciona l’oficina, el tipus estava al telèfon dient “Si has de dir el mateix que pensa-ho, i si has de dir quelcom diferent pensa-ho també”, ha penjat mirant-me “Ens coneixem?”, “No, no crec” li he dit, minuts més tard em tocava entrar a la sala de reunions i trobar-me’l davant meu “Bé ara si que ens coneixem” ha dit amb un somriure “I prometo pensar el que diré” he contestat, possiblement ningú dels presents ha entès com és que després d’aquella frase, ell ha rigut i ha dit que ja estava bé, que no era a mi a qui tenia de valorar, com deia el mestre “Sempre es pot negociar menys quan no es pot”