entrada 334-2 (any 2)

Fa temps ja ho vaig dir, la paraula s’ha tornat tan fàcil que la gent ja no li dóna cap importància, ahir mentre estàvem fent un cafè, vaig escoltar la següent frase “I és que en realitat no ens hem de creure les paraules de ningú: les paraules són per excel•lència, l’expressió de la fal•làcia”, no vaig poder més que somriure “Cap problema?” em va dir l’eriça cabrejada mirant-me “Cap ni un, tot i que si fem cas del que has dit, no entenc si et refereixes que el que estàs dient no es cert o que és cert”, em va mirar un xic sorpresa, gest que després va passar a la desaprovació i a la broma fàcil, però si hagués analitzat només un xic el que deia veuria que entrava en una de les paradoxes més antigues que hi ha, ella mateixa deia que no hem de creure les paraules de ningú, aleshores si no les hem de creure, ella ens està dient indirectament que les hem de creure... això passa, quan una es tan discreta de no acabar la frase amb “no heu de creure les paraules de ningú, a excepció de les meves, ja que jo sóc la posseïdora de la veritat absoluta, ohh llum brillant i radiant d’occident i d’orient....”, i ben mirat si ho portem a l’extrem implicaria que no ens podríem molestar si no ens fan cas del que diem, tant a la feina com en la família, total si el receptor del nostre missatge té clar, que no s’ha de creure el que estem dient, perquè ho ha de ni tan sols considerar com una possibilitat??, el que us deia, el do del verb s’ha tornat tant fàcil que ara qualsevol pot escupir una màxima i quedar-se tan ample, i a més agafar les benediccions i elogis de la prole de subnormals que l’estant escoltant... fa segles vaig conèixer un monjo a la Índia increïble, el tipus s’asseia sota un arbre i s’hi estava tot el dia, a ell l’anaven a visitar multituds de gent amb problemes i es deia que tenia la resposta a tots els problemes, la gent arribava, oferia la seva ofrena i s’asseia davant del monjo qui no deia res, la gent li explicava el problema i quedava callada, anaven passant els minuts i en un moment donat el monjo somreia, aleshores l’altre també ho feia, havia trobat solució al problema, perquè tota solució passa per un mateix, en els cassos més extrems i complexos, al cap d’una estona, baixava un monet de l’arbre, que jugava amb el monjo qui no es movia, després encuriosit anava cap al que havia fet la pregunta i se’l mirava de fit, a fit, aleshores el monet senzillament aixecava el braç i l’assenyalava, i el que havia fet la pregunta s’aixecava sorprès i somrient, descobrint que tota solució sempre té una resposta dins d’un mateix; el monjo deia que la gent sempre fa cas del que diuen els monos i es quedava callat amb un somriure, així doncs la solució als problemes venia del silenci i del pensament i no pas de les paraules o consells... lligat a això fa uns anys un conegut va editar un dels primers llibres d’autoajuda, on en la primera pàgina es deia “Si vol saber ràpidament la solució al seu problema vagi a la pàgina final del llibre”, en la pàgina final senzillament s’hi deia “Deixi aquest llibre i comenci a viure no de forma feliç o trista, senzillament visqui-la, agafi aire i aguanti la respiració, de la mateixa manera i amb el mateix desig que tot i que no vulgui el seu cos torna a agafar aire hauria de viure la vida...”, òbviament la resta del llibre estava en blanc, perquè perdre temps i paraules intentant explicar quelcom tan senzill....