entrada 325 (any 2)

Viure molts anys porta coses com aquestes, que et pares en un paratge i et preguntes si ja hi has passat per allí, et sonen les olors, els colors, fins i tot aquell arbre amb la seva estranya forma, i ja no cal que parlem del roc aquell que la naturalesa ha convertit en qualsevol objecte imaginable, aleshores agafes aire i decideixes que no hi ha cap raó científica que demostri que hi has estat, i doncs? per quin estrany motiu no et pots treure el neguit de que aquell paisatge ja ha estat vist per tu, i a més que ja l’has sofert o gaudit...això em va passar en un dels meu darrers viatges al Japó, m’havien enredat a fer un mini tour amb una guia local, de fet sempre he odiat aquests processos d’aprenentatge accelerats a ritme de pito, em vaig separar del grup tot observant des del turó on estàvem el bosc que em que quedava tot just sota meu, vaig tancar el ulls intentant escoltar qualsevol soroll que em fos mínimament familiar per tal de confirmar el que ja sabia, quan la guia se’m va acostar “Perdoni, però es perdrà el camp de batalla, el té tot justa a l’altre costat, i no tenim massa temps...” “Segur que el camp de batalla és on diu vostè que és?”, vaig dir-li girant-me i recordant que els humans tenen la necessitat d’engrandir els seus fets per tal que perdurin, possiblement la història dirà que dos exèrcits amb milers de soldats es van enfrontar en una guerra i que les hores van anar passant sense que cap dels dos bàndols aconseguís la victòria, i suposadament a la caiguda del sol i en un darrer intent un dels exèrcits es faria amb el camp de batalla, suposo que queda força bé i dóna per alguns poemes, algunes odes més i fins i tot alguna pel•lícula, però tenia la sensació que almenys aquella guerra no havia estat així, no hi havia exèrcits amb milers d’homes, només grups de porucs camperols guiats per un senyor feudal sota l’amenaça d’una mort més segura que no pas la que oferia la batalla, també hi haurien alguns guerrers però no serien nombrosos, aquelles terres eren pobres i amb pocs kokus a repartir entre samurais, així doncs no calia una gran esplanada per fer la guerra, a més els arbres oferien refugi i una via d’escapada a l’exèrcit que perdés i segurament ambdós senyors feudals tenien clar que no hi havia un bàndol clarament guanyador, ells moririen, però el camp necessitava de braços per ser cultivat, així doncs, res millor que oferir una sortida honrosa a qui perdés, aquella guerra no seria un exemple de planificació, una pandilla de subnormals corrent vers una mort segura, i esperant poder matar a tots els que els volien matar abans que la mort els toqués, amb el pas de les hores segurament ambdós exèrcits s’havien retirat i veient el que quedava d’ells haurien decidit que ja trobarien un altre dia on matar-se, és clar que tot això passat pel sedàs d’un escriptor, i amb els anys com un element que ajuda a oblidar més un present amb manca de referents nobles, fan que es decidís que un dels bàndols havia guanyat i que ho havia fet de forma èpica, just quan ho tenia tot perdut, “Sap”, va interrompre la guia “Diuen que els ocells no volen mai per sobre el lloc que estava mirant” “No hi volen per no despertar a aquells que hi descansen” vaig contestar, va ser al veure el seus ulls i les seves faccions que no vaig poder més que somriure, ella va retrocedir entre sorpresa i espantada “Com, com, sabia el final de la frase...” fa temps vaig dir les mateixes paraules davant a la mateixa observació...