La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 1 de novembre del 2009

entrada 315-2 (any 2)

Ahir vaig tenir visita, i de fet d'aquelles que una mai espera, havia quedat per fer un cafè, quan algú em va saludar, vaig trigar força més del que acostumo per encaixar la veu i la cara, “No, no, sóc un fantasma, o potser si, tu tries, el del Halloween passat, present o futur...” va dir tot seient al meu costat, de fet no sé de que em vaig estranyar, el bo del Ben té aquest fotut costum, ell en diu “deformació professional”, quan menys sàpigues quan vindrà i quan marxarà millor per a tothom, i a més sempre aconsegueix localitzar-me en un temps record, el pas dels anys no li han fet perdre cap de les seves fotudes virtuts, vam fer el cafè ràpid, vaig gaudir del seu neguit, odiava els llocs tancats i amb poques sortides “T'has tornat un temerari” deixava anar cada cop que la porta s'obria, al final vaig acceptar anar a donar un volt amb ell tot dient al cambrer que si venia algú preguntant per mi li digués que havia marxat i que tornaria més tard, “Definitivament ets un fotut temerari” va sentenciar mentre sortíem, portàvem una estona parlant de les nostres coses quan ens vam creuar un dóna vella carregada de bosses, en un moment del seu trajecte va ensopegar i va estar a punt de caure, el meu acompanyant va fer dues passes ràpides i la va subjectar amb una suavitat tal que la dóna possiblement ni tan sols se'n va assabentar que no havia caigut gràcies a ell, aleshores ho vam escoltar “El fotut vell, ja ens ha tret la diversió...” vam girar la vista per veure un grupet de joves, amb l'uniforme de moda, pantalons a l'alçada dels genolls, la roba interior per fora, gorres, camisetes amb la foto del Che... un d'ells al passar pel nostre costat va colpejar amb l'espatlla al Ben, possiblement aquell noi no sabia que estava mort, vaig interposar-me entre el Ben i ell “No és el moment i no val la pena, a més només són nens...” “Nens com aquells?” va dir clavant-me els ulls, la meva ment va anar forces anys enrere, era la meitat dels noranta, havia estat fent tonteries a tort i dret i m'havien ofert un purgatori mentre tot es calmava, estàvem en un fotut país africà i en una fotuda guerra, si voleu que us sigui sincer, no sé ni quina guerra era de les que es feien i desfeien cada dia, ni tan sols sé quins eren els bons o dolent i de fet tan se m'enfontia, aquella guerra havia agafat una dimensió prou important com per haver sortit als telediaris de mig mon, i tot i que només ho havia fet uns minuts les imatges havien estat suficients com per que els grans països del primer mon decidissin intervenir-hi, això i que aquell país tenia uns recursos naturals força importants (tot i que segurament aquest no era el fet principal, per cert i pels aspergen que em llegeixin això és sarcasme), així que havien enviat un destacament de cascs blaus, i com sempre que hi van aquells, s'havien enviat una sèrie d'unitats paramilitars encarregades que no hi haguessin baixes entre les forces de l'ONU ja que no quedava gens bonic que els matessin (considerant que anaven allí a portar la pau), de fet sempre que m'he trobat amb cascs blaus he canviat de camí, tenen una facilitat malaltissa per fotre's en problemes, doncs bé, allí vaig conèixer al Ben, nosaltres no teníem bàndol, ens pagava una multinacional que negociava tan amb el govern com amb la guerrilla, de fet el que passés allí era cosa d'ells ens deien, nosaltres només hi érem per garantir la seguretat dels recursos naturals i ajudar amb qui es pactés, finalment i després de moltes converses es van decantar per un acord amb el govern existent, així doncs ja només ens vam centrar amb la guerrilla, un dia se'ns va dir que hi havia un poble que la guerrilla havia estat visitant tot i que els habitants eren pro governamentals, vam decidir anar-hi per demostrar que podien estar tranquils, a més ens va acompanyar una unitat mèdica que va vacunar a tots els nens del poble (operació hearts&minds en diuen), vam tornar al nostre campament; l'endemà a primera hora vam escoltar un escàndol a la porta, en Ben i jo en hi vam acostar i vam veure una representació del poble que havíem visitat el dia anterior que cridaven desesperats ens vam demanar que els acompanyéssim, al arribar al poble dominava un silenci sepulcral un cop al centre del mateix ho vam veure, possiblement havíem vist moltes cosses però allò va superar a forces dels presents, davant nostre hi havia una muntanyeta de bracets, ens van dir que la guerrilla havia entrat per la tarda i que després d'assabantar-se del que havíem fet, havien reunit a tots els nens al centre del poble i havien obligat als pares i a les mares dels nens a tallar-lis el braç sota l'amenaça que si no ho feien els matarien a ells i als nens, un cop fet això havien torturat a les mares i pares mutilant-los per tal que no poguessin tenir més fills, no vam fer res, de fet poc podíem fer, els van deixar allí, possiblement no sigui noble fer quelcom i no assumir les conseqüències, però aquest és un mon real i no una peli americana, sabíem que la guerrilla tenia el seu campament prop d'allí, i que a més estava formada en la seva majoria per nens, nens de la guerra, valents fills de puta sense seny, els millors soldats que un general pugui desitjar, manejables, letals i obedients... no vam dir res durant la resta del dia, les hores van passar quan portava una estona al llit algú em va despertar era en Ben: “T'apuntes a una excursió?”, no tots havien acceptat però érem els suficients, vam visitar cada nit durant una setmana el campament dels guerrillers, cada nit trèiem a un membre de cada barracó i el penjàvem a l'entrada del campament després de despellar-lo, ells van intentar evitar-ho, van incrementar la vigilància, van intentar no descansar, però no ho van poder evitar, set dies, set nits, i un grup de fills e puta menors menys, al final van entendre que ser nen no t'estalvia de la conseqüència dels teus actes i que per molt salvatge que un sigui sempre hi ha algú que ho és més, no sé en quin fotut moment va saltar la notícia que un grup para militar actuava sense ordres a la zona, però vam rebre ordres de retirar-nos, la feina s'havia acabat i ara molestàvem més que ajudàvem, vam pujar a un avió amb destí la civilització, de la cinquantena inicial en tornàvem prop d'una trentena, el que tampoc era un mal percentatge, al arribar el moment de l'aterratge en Ben em va demanar que l'acompanyés, va obrir una comporta de l'avió i em va fer anar amb ell a la bodega, tenia un somriure estrany, un somriure d'aquells que tenen els que coneixen el final de la història i no la volen explicar “Saps volar?, no?, bé, espero que almenys si que sàpigues rodolar” va dir mentre trastejava una caixa amb cables elèctrics, una comporta de càrrega es va obrir i em va empènyer, ell va saltar darrera meu, tot i la relativa poca velocitat mai m'ha agradat rodolar per una pista d'asfalt, no vaig sortir-ne massa mal parat, va evitar que m'aixeques tot indicant on havia parat l'avió, en un moment aquest es va veure rodejat de vehicles, dels que van sortir homes armats, va ser ràpid, molt ràpid, uns minuts i van començar a sortir bosses de l'avió “Si vols que una cossa no es conegui millor que no hagi passat, i si no queda cap testimoni d'un fet aquest fet no ha passat”, em va dir el Ben, al girar-me ja no hi era, tot i que sabia que el tornaria a veure...

I aleshores vaig recordar la lletra d'una cançó:


"black spots (they) cover my life...

you should know that I never wait for somebody...”


2 comentaris:

maria ha dit...

Quin personatge aquest Ben...
Bona música!

Molon labe ha dit...

Doncs res, et recomano tota la recopilació Maxi Pop...