La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 16 de novembre del 2009

entrada 330 (any 2)

M’he pensat força si escriure o no això en el bloc, i amb un somriure he descobert que no estic massa lluny dels subnormals als que acostumo a criticar, ahir em van invitar a dinar, bé, un dinar humà i per ser humà no va estar gens malament,van anar a fer unes patates fregides a ca l’Armando, possiblement vam menjar més cosses que les patates, però el tema és que l’Armando fa les millors patates fregides del mon (bé, si, ja sé, que les millors són les de l’àvia i que tots en teniu i teníeu dues, i una especialment amb la mà trencada per fer patates...), però les de l’Armando són segons tothom, les segones millors, i les segones millors per tothom esdevenen les primeres millors, o directament les millors; la història de l’Armando és força graciosa, de fet ell va fer estudis d’hosteleria en un important col•legi, i va aprendre a fer forces plats, però res comparable a les seves patates, per aquest fet va ser objecte de les riotes de bona part dels seus companys, qui mentre feien plats amb noms i continguts impronunciables i immenjables observaven com amb una simplicitat brutal el seu company creava d’un tubercle, un menjar de Deus, o d’humans afortunats (tampoc cal exagerar), molts cops hi he anat amb companys i clients i tots han fet el mateix gest davant la proposició, han arrufat el nas de que els portés a menjar quelcom tan senzill, suposo que esperaven plats d’alta cuina, d’aquells que són per admirar enlloc de menjar, però jo entenc que si es va a menjar d’això es tracta, perquè ningú va a admirar un edifici i acaba per mossegar-lo (ummm, les top models no entren en aquesta comparació), doncs bé, després de la primera patata un descobreix als que valen la pena dels que poden cremar a l’infern, si deixen anar un “Hòstia!” o qualsevol altre paraula semblant són del primer grup, si en canvi no diuen res, i es barallen per l’última patata, et deixen pagar i encara diuen que no han estat malament però esperaven una altra cosa, un els pot ignorar i oblidar directament, suposo que l’Armando ensenya una cosa força important, i és que fins i tot les coses fàcils i senzilles, es poden fer de forma sublim, i que el resultat moltes vegades supera al d’accions molt més complexes i recargolades, algú hem va dir que la senzillesa sempre és la millor opció, tota la resta no són més complicacions i pèrdues de temps fins arribar a la solució que la senzillesa ha donat fa temps; l’Armando té en una de les parets, entre forces cartes de menja-patates satisfets, una carta, la té un xic amagada, i de fet com ell diu la trauria si no fos perquè va prometre de deixar-la allí, és del director del centre on va estudiar i hi diu: “Mentre molts perdran el temps en trobar allò que poden fer, tu has trobat allò que pots fer, i a més allò que pots fer ho fas excepcionalment, felicitats”, suposo que mai unes simples patates fregides, han aconseguit tanta unanimitat... si l’Armando no hi fos caldria inventar-lo...

2 comentaris:

maria ha dit...

Fas venir ganes de provar aquestes patates tan delicioses...
Només es troben per aqui dalt?

Molon labe ha dit...

Umm, no sé si ja han clonat l'Armando... li preguntaré i així tindré una bona excusa per tornar a menjar patates....