La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 12 de novembre del 2009

entrada 326-2 (any 2)

Sóc un mercenari, i us podeu ben creure que no té res de romàntic, sóc un simple mercenari que es ven a canvi de diners, de fet, amb el pas dels segles crec que és la única mesura que no ha variat, diners són diners, ara i fa dos cents anys, de fet ja fa força temps que he abandonat la idea de vendre’m per una idea, he descobert masses vegades l’alegria amb la que els humans us canvieu de jaqueta i d’opinió en funció del sol que més calenta, i he vist en primera persona la conseqüència d’aquests actes, podríem dir que sóc un addicte a la desil•lusió provocada per l’estupidesa humana, i tot i que cada cop em dic: “Una altre vegada no...” sempre hi acabo per caure, i de fet és graciós que aquell qui té menys humanitat, sigui el que cometi més errors d’aquesta naturalesa, crec que he canviat tantes vegades de bàndol que el gruix del meu escut ho és més per les diferents capes de pintura amb els colors del senyor de torn, que no pas pel propi metall del mateix, he aprés que els individus com nosaltres no som més que mitjans per obtenir resultats, fa temps, obtenia forces resultats tot i que sense massa valor afegit, amb el temps els resultats cada cop són menors però més valuosos, possiblement siguem una raça a part, una raça a exterminar, els culpables de tot el dolent que passa en aquest mon, els que no tenen ideals ni valors, escòria total, amb tot som pura i senzillament necessaris per fer aquelles feines que els altres consideren “inadequades però necessàries”, fa anys encara me molestava la cara de despreci amb la que em donaven el que m’havia guanyat, on cada gest denotava el rebuig vers la meva persona, amb els anys senzillament ho obvio, tot és un negoci, davant una feina ben feta que menys que l’altre part correspongui, així que no puc més que riure quan vec algunes pel•lícules que fan, on l’heroi amb passat fosc arriba per a solucionar tots els problemes, com deia aquell, no són més que pel•lícules americanes amb un final feliç, i la vida poc en té d’americana i menys encara de finals feliços...

3 comentaris:

maria ha dit...

Però no tothom és igual...

Anònim ha dit...

Ummm, suposo que sempre hi pot haver algú pitjor...

Molon labe ha dit...

http://www.mes.ad/ pàg 22, l'altre era del mateix mitjà fa dos dies, si és que no paren... jo només llegia a l'Arturo Pérez Reverte, dels pocs que em podia portar la contrària i fer-me somriure un geni el tipus