entrada 325-3

Segons quins diaris val la pena començar a llegir-los pel final, així un veu les mentides que van explicant, i es va preparant per les grans mentides i ben estructurades que hi ha a les primeres planes, sinó un corre el perill d’acabar per creure’s el que diu el tros de paper en qüestió, doncs bé, en la contraportada hi havia una frase força encertada: “En tota dictadura sempre hi ha un grupet d’herois, un grupet de traïdors i una majoria de vivants”, i jo encara hi diria més, el nombre d’herois d’un bàndol acostuma a ser el nombre de traïdors que considera l’altre bàndol i viceversa, amb tot, la gràcia està en la immensa majoria que descontents però incapaços de fer res, només van passant dia rere dia, i si voleu que us sigui sincer, crec que només val la pena l’esforç per conèixer els dels primers grups, bé siguin traïdors o herois... fa uns anys estava destinat a vigilar i servir (encara no sé quin era l’ordre correcte), a un dictador d’un petit país, aquests individus tenen sempre la mania de creure que hi ha complots a tot arreu per acabar amb les seves vides (bé, sinó fossin tan paranoics, possiblement no arribarien a vells), doncs bé, el que ens tracta, va decidir que si no podia tenir un exèrcit tan gran i nombrós com el dels seus veïns, hauria de tenir millors armes, va contractar als millors bioquímics, epidemiòlegs, biòlegs, tocacollonolègs, i altres per tal de crear l’arma definitiva (i aquí vindria un ja ja ja sinistre), el tema seria graciós, sinó fos perquè un pobre subnormal amb ganes de guanyar un xic de diners fàcils la va fer, un virus que s’expandia fàcilment per via aèria, amb una capacitat d’infecció alta i de propagació encara més alta, a més de ser totalment nou i inatacable pel sistema immunològic del cos humà, una fotuda bona pensada com diria aquell; doncs bé, per fer la prova, es van agafar a uns afortunats camperols, qui servirien de la millor manera al seu país i de pas al seu gran pare, que com sempre deia ell: “Quin millor destí pot tenir un fill que no pas donar la seva vida pel seu pare, i jo sóc el pare de tots ells...”, la prova va ser ràpida, vam veure com els feien entrar en una cel•la hermètica i com morien davant nostre, el dictador va restar un xic pensatiu i va cridar al científic “Està bé, tot i que trobo que no han patit massa”, “Bé, la mort és ràpida...” “Això volia dir, no han tingut temps per penedir-se dels seus actes, i és clar, sense penediment no hi ha perdó, a més la mort no deixa evidències externes...” “Provoca un col•lapse generalitzat...” va intentar defensar-se el científic “Ja, ja, però no podria ser un xic més... espectacular” “Espectacular?, pensi que pot matar tota la població d’una ciutat en un temps reduït..” “Ja, però si la gent no sap perquè moren, ni la mort provoca por o rebuig aleshores només tinc una arma, i jo vull el terror...”, possiblement el científic mai entendrà el que desitjava el dictador i tampoc va tenir massa temps per donar-li una resposta, al poc temps va desaparèixer, justament un xic abans de que ho fes jo...