entrada 340 (any 2)

Ahir era un dels dies de presentacions, un dels tècnics se’m va acostar a va deixar anar un “Hoka-hey” tot esperant que me’l mirés sorprès i fes alguna pregunta al respecte, només li vaig poder dir “De veritat n’estàs preparat?”, es va separar un xic i va entendre perquè els tècnics i nosaltres estem separats per dues plantes de l’edifici, (que no plantes a nivell de biologia...), i el fotut tècnic va ser capaç de portar-me enrere en el temps a l’any 1877 a Fort Robinson, damunt del seu cavall en Tasunka witko em va dir precisament aquelles paraules “Hoka-hey”, avui és un bon dia per morir, tenia 33 anys i no en va fer 34, algú amb una màxima com: “Un no ven la terra en la que el seu poble hi camina” no podia arribar a vell, suposo que hi deu haver alguna pel•lícula o sèrie d’on s’ha tret i ara els modernikis l’aniran dient, amb tot em va despertar l’interès i vaig assistir a la presentació, em vaig quedar a les fosques veient com el tècnic intentava vendre una idea a un grup de possibles inversors, ell sol, sota la llum amb la pantalla a l’esquena i l’enemic al davant, sense poder veure ni tan sols les reaccions que les seves explicacions tenien en els presents, la primera regla de tot bon locutor és no fixar-se en les individualitats de la massa a la que un es dirigeix, sinó considerar-la com un tot homogeni, i no vaig poder més que trobar paral•lelismes, entre el que havia viscut el 1877 i aquell moment, hi ha gent que destina la seva vida a un ideal i que està disposat a fer-ho tot per aquest ideal, bé sigui la llibertat d’un poble o una merda de projecte que no té cap viabilitat, en ambdós cassos però hi ha una passió en el que es fa que fa que un no pugui més que tenir un cert sentiment d’admiració, per aquells capaços de despullar-se en públic i oferir la veritable forma del seu ser, com us podeu imaginar; la presentació va acabar, se’l va felicitar i se li van fer un parell de precisions, jo no sóc un expert en el tema, però vaig entendre que les precisions desvirtuaven totalment el projecte, el tècnic va sortir de la sala sense dir res i aleshores les crítiques encara van ser més directes, vaig baixar les dues plantes, i quan vaig entrar vaig notar la tensió en l’aire, un intrús en la terra dels tècnics, suposo que si haguessin pogut m’haguessin desintegrat per reintegrar-me a la meva planta, però com que encara no disposen d’aquesta tecnologia vaig tenir que aguantar l’interrogatori de la seva secretària, qui va deixar el llibre que estava llegint “Fenomenologia de l’esperit”, definitivament aquests tècnics són força estranys, la meva només llegeix revistes amb una capacitat natural per oblidar-les tan ràpid com les llegeix... aleshores el vaig veure, forçant un somriure li vaig dir “Un cafè?”, va quedar-se parat sense entendre les meves paraules i encara menys comprendre-les, va arronsar les espatlles deixant anar “Perquè no, total pitjor no pot anar...”, el cafè va ser ràpid, em va explicar en que estava treballant, possiblement les idees individuals tendeixen sempre a agradar a qui les té força més que aquells qui les han de comprar...