entrada 339-2 (any 2)

Creure en la utopia pot estar bé i ser divertit, ara bé, esperar que la utopia és torni realitat i a més enfadar-se si no ho fa, denota que no s’ha utilitzat la paraula correcta i que a més s’és tonto de mena, he viscut en infinitat d’inferns, en llocs on no hi havia demà, on l’avui era tan aclaparador que ningú pensava en un llenyà demà, en entorns on fins i tot la nit semblava el proper any de la vida facilona que m’han regalat en l’actualitat, on cada hora passada era mooooolt de temps, on cada metre caminat era mooolt d’espai, i on un entén que no hi ha futur, només hi ha passats, i temps per recordar-los; algú va dir una vegada que en una de les moltes guerres en les que havia servit com a mercenari de la informació, es va trobar amb una nena de cinc o sis anys, i va plantejar-se treure-la d’aquell lloc, la mare li volia vendre per 3.000 marcs alemanys, el periodista va començar a fer càlculs d’on treure’ls, quan algú li va recordar “És potser l’única nena?, amb el que et costarà, et podràs pagar una bona estona d’oblit i plaer, i pregunta’t a més si estàs aquí per salvar nenes...” no sé com va acabar la història, però suposo que va gastar-se els diner en altres cosses que no la nena, de fet en algun moment tots som conscients de que ja no hi ha un més enllà, que les situacions acaben i que moltes vegades acaben d’una forma que no ens és gens agradable, però és d’estúpids decidir canviar el final de les coses, ja que aquest final ha estat precisament l’odre natural dels fets; avui estava fent el cafè i un dels tertulians estava callat, massa callat pel que és normal en ell, al final m’ha comentat que s’està separant de la dona, els motius?, no importen i menys us importen, el fet és que m’ha dit que estava intentant arreglar-ho, però que tot se li torçava i que no hi veia cap solució, aleshores he recordat el que em van dir fa temps “Tot té una solució, el que passa és que hem d’estar preparats i poder acceptar qualsevol de les solucions, ja que no tot té la solució que nosaltres esperem...” l’altre dia em deien que es podria acabar amb forces dels mals del mon si tothom renunciés a part del que té, suposo que deu ser una bonica frase, jo vaig preguntar a que estava disposat a renunciar el que ho havia dit, i ell tot digne va respondre que a molt, però que primer ho haurien de fer els que molt tenen, aleshores i amb una simple operació matemàtica li vaig dir que si els que poc tenen que són molts més que els que molt tenen, renunciessin a lo seu, es tindria fins i tot més que si ho fessin els que més tenen, l’individu va deixar anar un renec tot dient que amb mi no es podia parlar seriosament, suposo que ell que forma part dels que poc tenen els hi costa força renunciar al poc que han aconseguit acaparar, i és clar sempre és millor tenir una bona idea i que siguin els altres qui acabin per pagar-la, així com deia aquell: “Fins i tot jo penso!”...