entrada 337 (any 2)

Ja ho deia en House, i tot el que diu en House s’ha de prendre com a dogma de fe, o no... ja que ell sempre diu que tothom menteix, i és clar que no sé sap si ell mateix menteix o no al dir-ho...

(A una paciente embarazada, cuando le da la noticia de su embarazo, que ella al principio confundía con un engorde raro)
Dr. House: “Tiene usted un parásito”.
La embarazada: “¡¡¡¿¿¿Tengo la solitaria???!!!”
Dr. House: “No, tiene uno de esos parásitos que salen a los nueve meses. Normalmente las mujeres se encariñan con ellos, les compran ropitas, les llevan de paseo y les limpian el culo”.

I el problema és que aquests paràsits acaben per créixer i poden arribar a fagocitar als seus ancestres, doncs bé, ahir estava comprant en un centre comercial i mentre em perdia per una exposició de maquetes ho vaig veure, un pare amb un nen (que suposo era el seu fill) d’uns vuit anys, el nen volia una sabatilles esportives, i el pare l’intentava convèncer de que unes altres eren millors, i heus que el nen deixa anar la primera frase de la tarda “No, no, no, aquelles que dius les porta el X, el Y i el Z, i jo no vull ser com ells, jo vull ser com els meus amics A, B, i C que porten aquestes altres”, ahhh, gran fill de puta, com sabia ser clar, concís i concret, ara era opció del pare enfonsar el seu fill amb els de la categoria B o mantenir-lo a la A, el pare dubitatiu va començar a fer els seus càlculs mentals i va contra atacar “Val, però ara no porto prou diners, si vols et compro les altres ara, i ja vindrem després a buscar les que vols”, el nen va parar un moment pensant el que li havia dit aquell adult, i va deixar anar un: “Mira, jo t’espero i tu ves al banc i que et donin més diners, sempre te’n donen no?”, i la mirada ha estat d’aquelles que fan els cabrons quan saben que han acabat la conversa, el pare va mirar les sabatilles, suposo que pensant si podrien estar alguns dies vigilant el que menjaven i estirant d’algun altre lloc, quan el nen hi ha tornat “Saps, ets un pare genial i jo t’estimo moooolt” abraçant-lo mentre allargava les o’s, que per cert capulloooo també les té i també es poden allargar, al final el pare va agafar aire i forçant un somriure es va decidir per agafar les que el seu fill volia, la caixera mentre els hi cobrava va deixar anar un “Si al final sempre es surten amb la seva, no?”, el pare va intentar somriure de nou, un cop pagades el pare li va deixar la bossa al fill, però ja no hi era al seu costat, estava uns metres més enllà mirant roba “Papa, papa, saps que els meu amics tenen uns pantalons com aquests?” va començar a cridar amb una cara presa del desig concedit i dels que vindrien...