entrada 335 (any 2)

Crec que avui ja he tingut suficient contacte humà per tota la setmana, mes o any, avui he anat a comprar: entrar, demanar tanda i tot el rotllo que ja sabeu, doncs bé, mentre esperava han acabat d'atendre a una senyora de mitjana edat, que ha deixat anar un “Adéu” contestat pels allí presents menys per mi, quan estava a la meva alçada hi ha tornat “Adéu” i se m'ha quedat mirant, no he pogut més i li he dit: “Miri, ja ha rebut sis “Adéus” (mirant a tots els allí presents) per una merda de adéu seu que ha dit, així que no esperi que jo n'hi doni un altre, encara no estan tan valorats els seus comiats...”, la dona ha rebufat i ha marxat, ni tan sols els allí presents han entès un borrall però tan me'n fot, he tingut d'aguantar també a una subnormal que ha fet la compra com si tingués que esclatar una guerra termonuclear, i que entre comanda i comanda encara tenia temps per fer acudits dolents, doncs bé, i per acabar d'adobar-ho a vingut el marit de la senyora en qüestió, i ha estat al veure'l que he reafirmat el fet que totes les dones bones acaben amb gilipolles, el tipus ha entrat ens ha mirat a tots de dalt a baix (menys a la seva senyora de qui ha passat totalment), i s'ha dirigit a un altre home que esperava (qui no, amb la senyora locomprotodo demanant), “Eisss, t'he vist córrer aquest matí, i t'he saludat, però tu ni cas...” l'altre s'ha girat tot sorprès “Ahhh, has estat tu??, és que quan surto a córrer no porto ni ulleres ni lentilles i és clar, no reconec a ningú”, bona resposta, si senyor, tot i que dient un: “Ho sento, no saludo a gilipolles” hagués sigut més franc, i com que de franquesa vaig sobrat no he pogut més per dir “Perdoni, no portar lentilles o ulleres, no és per quan corri, sinó per quan es corri, perquè si la seva parella és com vostè...”, no ho entenc, però no han sabut veure el joc de paraules, la propietària de la botiga ha vingut disparada i m'ha atès sense que ningú és molestés, després de pagar i agafar la bossa m'ha dit amb un somriure “Fins el mes que bé?”, “O l'altre” li he contestat, veient com se li il·luminava la cara, he resolt que de fet és fàcil fer content als pobres humans, un cop en el cotxe he agafat aire i he comptat fins a trenta per no atropellar a ningú, i aleshores i com per art de màgia de l'aparell de música ha sonat la música, i tot ha tornat a la normalitat, fins i tot un dia gris i tristot com el d'avui ha agafat una certa llum i candidesa, i és que per molt que ens toquin el que no sona, finalment som nosaltres els únics de posar-hi fi a al situació...
La cançó era.....