entrada 335-2 (any 2)

Ahir li estava donant voltes a una de les darreres frases que he escoltat i m'han fet pensar: “El teu pare va ser capità d'una nau estel·lar 12 minuts. Va salvar 800 vides... incloent la teva, et desafio a que ho facis millor...”, va ser aleshores quan el vaig veure, un poli de trànsit fent la seva feina, és a dir tocant els collons, vaig reduir la velocitat baixant la finestra, sembla ser que en períodes de crisi no hi ha res millor que gastar-se la pasta en inauguracions estúpides, la d'ahir corresponia a un altre acte de felicitació als que van desenvolupar la honorable tasca de ser passadors, que traduït al cristià correspondria a aquells que feien estraperlo de persones, sempre a favor del millor postor, vaig aparcar el cotxe i m'hi vaig acostar, va ser aleshores quan el vaig veure, suposo que els anys poden passar, però les cares no s'obliden, els passadors cobraven d'ambdues bandes, d'una per fer passar la gent, de l'altre per no deixar passar a segons qui, i fins i tot a vegades dels pobres que volien passar, qui moltes vegades acabaven morts o abandonats en plena muntanya, que tampoc era qüestió de perdre el temps i bales, i el graciós és que el pobres passadors que van caure eren aquells amb un codi moral més estricte, ja ho diuen que la vida a les muntanyes és dura i que endureix a les persones, i una merda!! un fill de puta és un fill de puta, vaig fer dos passes, apartant els que estaven allí reunits quan algú em va agafar per l'espatlla “No és el moment, no et pots presentar davant d'ell i dir: “Hola””... vaig agafar aire deixant-me portar lluny d'allí, no vaig intercanviar cap paraula possiblement tenia raó, però quelcom dins meu va cremar quan vaig escoltar els aplaudiments, el cony de medalla i la puta estàtua... vaig acabar en un bar fosc, un d'aquells bars on l'anima és queda a la porta sense ganes de deixar-s'hi perdre, pels altaveus els Foo intentaven donar alguna alegria als allí presents...
Foo
Vaig demanar un parell de copes, la cambrera se'm va acostar intentant donar-me un xic de conversa, “Podries ser un xic més educat” em va dir algú al costat meu, suposo que era el subnormal de torn intentant impressionar a la cambrera, mala nit per voler causa una bona impressió, sort de la pobra cambrera que va saltar la barra i es va posar entre els dos, la notava davant meu, sentia el batec del seu cor i un eco sorpressiu “Si us plau” em va dir mirant-me als ulls, “Cap problema, marxo, suposo que no et convenen les emocions fortes” li vaig dir a cau d'orella mentre tocava la seva panxa, ella va quedar allí parada sense entendre massa bé o preguntant-se com ho podia saber, l'altre em va anar insultant i seguint fins la porta, un cop allí la vaig obrir i vaig sortir, la vaig deixar uns segons oberta i ningú més va sortir darrera meu, un tipus intel·ligent.... definitivament un tipus fotudament intel·ligent, un cop al cotxe la funció random de l'equip de música em va retornar a la realitat, des de l'aparell els Sisters of Mercy no paraven de dir:

“All the things

We never needed

I don’t need them now

All the things

Were always confidential

And hidden from me anyhow


You can stand all night

At a red light anywhere in town

Hailing maries left and right

But none of them slow down

I seen the best of men go past

I don’t want to be the last

Gimme something fast
...”

Vaig parar el cotxe, sempre m'ha semblat interessant el veure com aquells que més protegeixen les entrades de casa seva, són precisament aquells que més problemes tindran quan en vulguin sortir, no em va costar entrar en la casa, el gos era força intel·ligent i va veure aviat com no valia la pena jugar-se el tipus pel cabró del seu amo, i més quan l'intrús havia passat una estona traient-li alguna que altra paparra, la casa era gran, suposo que els morts van ajudar a finançar-la, així com el diner de les traïcions, els diner guanyat honradament havia acabat en vi i putes segurament, el vaig trobar a la cuina “Suposo que algú dirà que l'edat no el deixa dormir, tot i que igual el crits dels que van confiar amb vostè també hi tenen quelcom a veure...” , es va girar sorprès i el got se li va escapar de les mans, “Qui, qui, és?, el conec?” “No, no crec...” “Doncs la seva cara em sona, però, però, no pot ser possible”, i aleshores va descobrir que quan totes les opcions s'eliminen el que resta per molt impossible que sembli és la veritat “Tu!” va deixar anar, “És impossible, vas sortir i no vas tornar, però fa anys d'allò, com pot ser...” va somriure dibuixant una ganyota “Maleïdes pastilles per dormir, ja em van dir que em podrien fer tenir mal sons...” no va acabar la frase un cop i va sortir disparat contra la paret, va petar com un sac i va caure al terra “Si no ho tinc mal entès un no pot sentir dolor en un mal son...” va intentar aixecar-se “Fa anys d'allò, no sé qui ets o que vols, però si us plau!, fa anys que va passar, tinc família, tinc una vida, per Déu!”, aleshores vaig recordar als the Mission “I still believe in god but god not longer believes in me”, “Tens una vida robada a base de sang i traïcions, i saps?, no crec que sigui jo qui t'hagi de jutjar en això tens raó...”, com deia aquell si Deu volgués que els homes volessin es suposa que els hi hagués donat ales per fer-ho, va sortir disparat per la finestra de la cuina caient al patí, vaig escoltar el seu cor accelerat, un soroll sec i res, només les passes del gos, qui es va acostar el va olorar i va acabar per donar-li un regalet... “Ja t'he dit que no era el moment” va dir algú a la meva esquena, simplement em vaig girar sortint de la casa, un cop a la porta em vaig girar acomiadant-me amb un “Llarga vida i prosperitat...”