entrada 322 (any 2)

Ahir va començar a nevar, molt possiblement sigui el començament de l'hivern, qui ho sap... recordo que un cop em van dir que mentre la pluja neteja i purga la terra, la neu només enterra les culpes que floriran de nou en primavera, mai he acabat d'entendre aquestes paraules però sempre m'ha agradat la neu, la neu ofereix la possibilitat del silenci absolut i això en un mon condemnat al soroll constant, passa per ser un dels majors premis que puguem tenir, tot i el temps ahir vaig sortir, de fet no tenia ganes d'agafar el cotxe i de fer kilòmetres, però és el que requereix una dieta variada, la necessitat d'anar fent tastets en diferents llocs sense mai centrar-se en un de sol, el viatge va ser tranquil, de fet com quasi tots, em vaig sorprendre cantorrejant les cançons que l'aparell de cd anava vomitant dins del cotxe, possiblement una part meva tenia clar com acabaria aquella nit, una nit on Hyde s'havia quedat a dormir i en Jekyll havia decidit sortir a donar un tomb... entre d'altres les peces que em van fer força curt el viatge van ser:
link 1
link 2
vaig arribar al local, possiblement els de la porta es preguntaven que feia algú com jo en aquell antro, sense caure en que molt possiblement els seus pares també es preguntarien que hi feien els seus fills en un lloc com aquell, l'interior estava en penombra, estels dins de cercles col·locats de forma equivocada, possiblement tan equivocats com les creences dels que allí hi eren, em vaig acostar a la barra demanant una copa, no seria ni la primera ni la darrera de la nit, es notava la crisi, la música possiblement feia mesos o anys que no canviava, però com diu un amic meu, davant la merda de música que es fa actualment no hi ha res de dolent en punxar la merda de música ja feta, va ser aleshores quan la vaig veure, no va caldre massa perquè se m'acostés “Saps que cantes una mica” va ser la seva presentació, vaig somriure, possiblement si que cantava i per molt més del que era evident, com a bon cavaller li vaig preguntar pel seu nom “Antania” va dir amb un somriure, bon nom vaig pensar, un dels noms amb els que es coneix a Hécate, la també coneguda com a reina de les bruixes... “Vols una copa?” vaig preguntar “No aniria malament, tot i que igual prefereixo la teva sang” va dir mentre resseguia el meu coll, possiblement i sense que ella ho sabés aquella igual era la seva nit de sort, vam compartir algunes copes, la conversa va ser força més interessant del que m'hagués pogut pensar, va ser al punxar la següent cançó que va dir:
link 3
“Tu no tens a ningú?”, vaig somriure al veure la intepretació que ella havia fet de la cançó, jo possiblement hagués canviat el "du hast mich" per un "ich hasse dich" i creieu-me que mai una "s" canvia tant les coses, ella va somriure agafant-me de la mà, “Doncs igual em pots ensenyar el que tens per a mi...”, després del primer petó vaig notar el regust de la belladona en els seus llavis, amb una barreja amb peyote, molt possiblement la recepta era casolana, però força encertada, les seves pupil·les totalment dilatades em miraven i tenia clar que podien veure més enllà que qualsevol altre mortal; “Saps qui era l'Antania?” em va preguntar mentre em portava a la zona més fosca del local “No”, vaig mentir, “L'enemiga de la humanitat, espero que no t'espantis...” vaig notar les seves mans resseguint tot el meu cos, “No pateixis, aquí no ens poden veure, estem en braços de la foscor...”, vaig somriure i ella s'ho va prendre pel costat que no era, de nou els seus llavis en el meu coll, de fet havia escollit un mal nom per aquella nit, possiblement li hagués anat millor ficar-se Soteira, Phosphoros... va ser al obrir els ulls que vaig observar la seva cara, vaig notar com em mossegava el coll amb petites mossegades i un olor que m'era familiar, va aixecar-se la faldilla i guiant-me dins d'ella, en una de les seves espatlles un estel sota un cercle amb la punxa cap avall i en l'altre l'inici d'unes paraules que cap humà hauria de dir mai, va ser ràpid, és el que tenen aquest al·lucinògens, acceleren les sensacions i fa que el plaer sigui insuportable, va ser just en el moment del clímax d'ella que vaig caure en la cançó que tronava pels altaveus...
link 4
Algú va passar pel nostre costat, ella ni se'n va adonar, jo vaig notar el contacte fred i com algú deia “Ningú hauria d'agafar al nom dels altres i menys si ni tan se'l mereix”, no sé com havia arribat allí, però tinc clar que quan algú desitja quelcom a vegades els desitjos es fan reals, aquella que tenia entre els meus braços havia volgut tocar la foscor, veure-la, fins i tot havia canviat el seu nom, i tingueu clar que a vegades tots aquests actes porten conseqüències, no vaig esperar a acabar, vaig mossegar-li el coll, la seva sang va envair la meva boca amb una velocitat accelerada pel seu propi cor, ella mateixa es mataria molt més ràpid del que era d'esperar, la seva pròpia excitació seria la tarja de presentació per a Prytania, aquella a qui li havia pres el nom, com tots els humans quan va descobrir el que que passava va intentar resistir-s'hi, però com sempre quan un se'n dóna conte del que passa ja no té temps per salvar-se, la vaig deixar caure sortint del local, coneixia als propietaris i sabia que encara en traurien profit d'aquella situació, un cop al cotxe la música em va tornar a envair...
link 6