entrada 321 (any 2)

Ahir mentre me n’anava a dormir donava tombs a una frase que vaig escoltar: “No es pot aspirar a ser rei mentre algú altre porti la corona”, frase que reconec que no és meva però a la que espero treure-li algun profit, doncs bé mentre li donava tombs al tema em va entrar un missatge al mòbil, vaig veure de qui era i ni tan sols els vaig obrir, aquest matí a primera hora ha sonat un altre mòbil i en aquest cas no he pogut fer-me el despistat, el missatge era de la mateixa persona, i sense obrir-lo tenia clar el que diria, planerament i senzillament que m’anés a prendre pel cul i que ja parlaríem el dilluns, la sorpresa ha estat quan només l’he encertada a mitges, el missatge parlava de que comentaríem el tema dilluns i enlloc d’engegar-me a la merda hi havia un “Gràcies”, possiblement per entendre tot això cal recular al matí d’ahir, tot just després del cafè, un cop al despatx la porta es va obrir sense cap avís previ per part de la secretària, aleshores la sorpresa del qui entra queda del tot al descobert, perquè només ell pot entrar sense ser anunciat, però no seré jo qui li tregui la il•lusió, doncs bé, en això que entra el coordinador de l’oficina, ja que els caps no hi són en aquesta sucursal de merda, de fet en tot el temps que hi porto els he vist en comptades ocasions, sempre fora d’hores, i només per resoldre temes molt puntuals, doncs bé, el tipus que se m’acosta: “T’he de dir una cosa” veient la brillantor dels seus ulls suposo que no ha pogut esperar a que ens creuem pel passadís, el molt idiota aparta la cadira i s’asseu, així com raja sense encomanar-se a Deu ni a sa mare, la meva mirada va ser suficient perquè deixés anar un “Espero no molestar”, doncs si, el cabrón molestava, sempre molesta, però el seu posat era d’aquells de “no em mouen d’aquí ni amb aigua calenta”, vaig tancar el dossier i vaig forçar un somriure, “Què vols?, passa alguna cosa?”, aleshores ha estat quan ha començat a explicar-me tot el que ja sabia tot i que mai m’ha interessat: que s’havia separat feia un temps, que no sortia massa, que tal i qual, i al final i mirant al voltant (no sé si el subnormal esperava que es solidifiqués alguna presència), treu un paper de la butxaca i me’l dóna tot i no deixar-lo anar “Bé, tinc algunes facultats, però llegir paper doblegats com que no”, comença a forfollar algun mot de disculpa i allibera el paper, al obrir-lo i llegir-lo vaig concloure que el cafè havia caducat, o la remesa de Colòmbia ens l’havien canviat a la duana, el paper deia:
- Com et dius?
- A què et dediques?
- Quins hobbies tens?
- T’agrada la música?
- Al final acabar dient un: em sembles força interessant, m’acceptaries un sopar?
Suposo que la meva cara ha estat suficient com per merèixer una explicació: resulta que dels pocs amics que té i sempre segons ell un és un expert en el que es ve a dir “speed datings” o el que seria el mateix: ajuntar una pandilla de solterons “singles” si volem ser de lo més “in” i donar-lis deu minuts per que facin el màxim del ridícul en el mínim de temps, vaja el suficient perquè l’altre no agafi el cendrer de la taula i faci un bé a la humanitat, i la gràcia és que si l’amic és un expert no entenc com és que hi va a tants... possiblement vol obtenir un master amb post grau en el tema... he deixat anar un xic d’aire veient com la seva cara ha canviat totalment, de fet ell possiblement no ho sap, però no acabarà sol, és un bon tipus, i els bon tipus mai acaben sols, sempre hi ha una bona noia o una mala puta que els descobreix, i bé sigui per passar-hi la resta de la vida o per treure-lis fins la camisa són persones ideals, he intentat forçar un nou somriure “Saps, crec que si només tens deu minuts, i fas tantes preguntes, ella no podrà preguntar res...” “Ja!, però el meu amic m’ha dit que així denoto decisió i mostro caràcter...” collons amb l’amic salva vides... “Bé, i qui et diu que et dirà la veritat?”, aleshores tot el que li havia dit el seu amic s’ha vingut a terra, “Saps, jo sempre he cregut que respondre dóna més informació que no pas preguntar, si miro les teves preguntes, vec algú interessat en: saber com em dic (tot i que porto el puto nom escrit en un cartellet al vestit), que no pas saber qui sóc, a que em dedico que no pas que m’agradaria fer, quins gustos tinc, al que a cada resposta ja sabré si són semblants als teus per la cara que posis, que t’agrada la música i que intentes acabar amb un acudit fàcil tan si contesto una cosa com l’altre...”, “Sento haver-te fet perdre el temps” ha dit mentre s’aixecava i anava cap a la porta “Saps?, jo ho faria d’una altra manera...” ell s’ha parat i s’ha girat cap a mi, veient la seva cara no he pogut més que dir: “I no cal que et tornis a asseure... mira jo m’asseuria i esperaria la seva pregunta, segurament serà com la teva, et preguntarà com et dius o a que et dediques, jo li diria, que sóc en Batman i que no ho digui a ningú..., mira si és incapaç de somriure, té tan clar el que vol que ja no admet ni sorpreses i no val la pena ser només allò que un altre espera de nosaltres que siguem”, ell m’ha mirat tot reculant, de la seva cara es desprenia que no tenia molt clar si el consell era bo o no: “Batman?”, “Bé, millor que no pas ser en Robin, no?”, “Clar, clar, on anem a parar”, aleshores ha somrigut sortint del despatx, possiblement no sigui el Batman i molt possiblement passades unes hores es cagarà amb mi, però i si funciona?, i és clar, mai s’ha tractat d’anar a lo fàcil, doncs bé semblaria ser que el Batman finalment va trobar algú amb sentit de l’humor, tot i que espero que no sigui la Poison Ivy...