entrada 319 (any 2)

Va ser la tardor del 1865 quan el vaig conèixer, de fet en aquells temps passejar per Covent Garden no era el mateix que fer-ho avui en dia, tenia la sensació i la certesa que m’estaven seguint, així que vaig esperar en una cantonada a que l’interessat em passés, ell just al passar-me va girar-se cap a mi amb un somriure “I doncs?, que es suposa que hem de fer?” vaig preguntar-li, ell va contestar sense perdre el somriure “Suposo que podríem mirar de matar-nos tot i que segurament seria llarg i dolorós, i això sense considerar la pèrdua d’un de nosaltres dos...” vaig estirar la mà presentant-me “Sàvia decissió”, va dir ell “Em dic James”, va ser al notar el seu contacte que vaig entendre l’estúpid que havia estat, segurament aquell hagués pogut acabar amb mi amb la mateixa facilitat amb que jo acabo amb els humans, qui m’havia de dir que coneixeria aquella nit un germà de foscor i a més en James, amb qui el pas del temps ha donat un veritable significat al concepte de germà, “Tens res a fer?” va preguntar, em va agafar per l’espatlla i em va fer seguir-lo per tot un reguitzell de carrers i carrerons fins que vam arribar davant d’una porta, tot bon cavaller que s’apreciés es negaria a entrar-hi, però nosaltres no érem ni bons ni cavallers i menys encara teníem cap mena d’apreci per nosaltres; semblava que el coneixien, un fumador d’opi, un dels millors invents dels humans per marcar i destruir a altres humans, no sé ni el temps ni els cops que hi vam estar, però vam tenir la sort que el drac no ens va tocar o si ho va fer va ser tan subtilment que ni ens en vam adonar, ni tan sols Iksis la deessa de la destrucció se’ns va aparèixer per enfollir-nos amb les seves visions, poc explicava el James del seu passat, un cop li vaig preguntar la seva edat i em va contestar que quan jo vaig néixer ell ja portava un temps per aquest mon, sempre deia que només havia desitjat un cop la mort, i que l’havia avorrit tant que al cap d’uns dies havia decidit reviure, ell sempre va mostrar una certa debilitat pels humans, sempre deia que els segles com a vampir l’havien fet enyorar el que significa ser humà, el que significa ser fràgil i un no res en un mon com aquest; va ser aleshores quan va passar, un dia que estàvem junts veient com es degradava la naturalesa humana es va aixecar i va desaparèixer, no en vaig saber res d’ell durant un dies, finalment el vaig trobar assegut prop de Hyde Park amb un somriure, segons ell havia trobat algú especial, la gràcia era que ningú l’havia vist, semblava ser que ell era l’únic capaç de veure-la, i si no fos per un olor que no li pertanyia jo mateix creuria que estava perdent la poca raó que li quedava, una nit sota els efectes d’un bon whisky es va sincerar, l’havia conegut en el fumador, ella hi havia anat a buscar opi per a altres i només veure-la havia sentit el que feia segles que creia perdut, havien passat estones increïbles, tot i que ella sempre li deia que: si les estones eren per ells dos, perquè les havien de compartir amb tercers; jo molt possiblement li hagués pogut dir que si una persona només existeix per a un hi ha quelcom que no acaba de funcionar, però que collons era en James i no seria jo qui li amargués la nit, les seves absències van anar a més, de fet desapareixia dies o setmanes, i sempre tornava amb cara de felicitat, tot fins una freda nit on em va dir que s’havia acabat, de fet tot havia anat de la forma més tonta, ella li havia deixat una nota per quedar i ell hi havia anat excusant-se tot dient que havia de marxar, ella no li va fer cap lleig, el va besar i el va acomiadar, arrel d’aquell dia no es van veure més, només es van creuar pel carrer on un “hola” i un “adéu” servien com a inici i final de la relació, en James mai va ser el mateix, sempre que passejàvem per la ciutat el sorprenia cercant en totes les cantonades i carrers, els anys han passat tot i que el temps no me l’ha fet oblidar, i menys encara quan ahir vaig trobar un cop al cotxe i una nota al parabrises on simplement es deia “Truca’m, ho sento molt” i un número de telèfon, era pràcticament imperceptible però no per un vampir, vaig sentir aquella olor que havia notat al meu amic, aquella olor que testimoniava que algú més hi havia, aquella mateixa olor en el tros de paper de que tenia entre les mans, igual el toc del drac va ser subtil i imperceptible, però no per això menys real...