entrada 317 (any 2)

M’agrada sortir entre setmana, possiblement la nit entre setmana sigui més sana, no hi ha tant de colesterol com els caps de setmana en que els bars i els carrers semblen les artèries d’un fan de la barbacoa trapera, m’agrada tornar a bars dels que fa temps que no en saben res mi, això em serveix per veure tant a aquells que m’han trobat a faltar com aquells que només compartien el beure amb mi pel que podien obtenir posteriorment, ahir va ser una nit així, vaig entrar en un local on feia anys que no el trepitjava, la cambrera em va mirar i es va acostar preguntant el que volia amb una certa desgana, de fet suposo que deuria pensar qui collons li manava obrir un dilluns, vaig assenyalar una ampolla, sola, abandonada, amb les restes de pols testimonis del molt servei que havia fet al servei de salut i els pocs somnis que havia obert darrerament “Ho sento, aquesta ampolla...” es va callar, va obrir els ulls tornant a la realitat, el següent que vaig notar va ser una mà colpejant-me la galta, “Vaja, pensava que tindria una rebuda diferent...” “I jo pensava que un: ara torno... implicava un temps més curt” ens vam mirar i vam riure a gust, no sé a quants clients va engegar a la merda mentre castigàvem l’ampolla, aquella nit era per recordar, i com sempre vaig fer la pregunta, i la gent? i les vedettes?, bé, la gent canvia, i oblida el lloc que el va veure créixer i ser feliç, possiblement quan un es fa gran i veu que mai més gaudirà del moment, decideix trencar amb tot i crear com a norma que ja no està bé passar-s’ho bé, ja ho diuen si tots fotuts un se sent menys fotut, i les vedettes? doncs bé, per elles també passa el temps, passen a ser d’objectes de desig a simplement objectes, i de triar amb qui i quan follen en una política de lliure mercat, a monopolitzar els seus serveis en favor de qui més les pot satisfer (i no sempre sexualment), i de fet i mirant la barra poc hi podrien fer, és llei de vida, les noves generacions estan per substituir les velles, no hi ha lloc per massa en aquest fotut mon i un no ha de ser egoista alhora d’abandonar-lo, de fet quan un simplement viu perdent les ganes de gaudir de la vida ja en té un peu i mig fora... aleshores la vaig veure, possiblement no aixecaria els divuit, una flor en plena eclossió, una flor a qui no li havien dit que havia arribat la tardor, fotuda estació si ets una flor, només els arbres fets i drets l’aguanten i sempre perdent l’encant de les fulles... la cambrera em va mirar tot dient que en el seu local no volia numerets, possiblement va recordar el perquè de la meva absència durant tants anys, m’hi vaig acostar, les presentacions mai han estat el meu fort, amb tot crec que ella deuria estar força avorrida i amb les butxaques buides, i si un subnormal li pagava alguna copa ella no ho rebutjaria, suposo que cadascú té la seva fotuda naturalesa, i la gràcia és acceptar-la, jo sóc un vampir i mato humans, possiblement no sigui el millor destí però l’accepto i aquella noia tenia un destí amb un final proper, simplement era aliment, suposo que ella quan es va aixecar pel matí va pensar en un dia com qualsevol altre, un dia avorrit, un dia de classes o de feina de merda a la merda de feina que tenia, una tarda com qualsevol, amb les amigues o fent qualsevol tonteria, i finalment sortir com forces nits i veure-les venir, el que us he dit, quan un simplement viu i no gaudeix de la vida ja en té un peu i mig fora, i aquella noia en tenia els dos...