entrada 592 (any 2)

Avui de nou cafè al Monbo, suposo que per aprofitar el fet que queden pocs dies per gaudir de la cambrera... però que voleu que us digui, donar una segona oportunitat acostuma a portar desenganys i aquesta no ha estat l’excepció, l’excepcional cambrera d’ahir avui ja només era una cambrera, així que mentre intentàvem determinar on tocava anar a fer el proper cafè ha vingut el Pablo “La moto de fuera es tuya?”, el conec de fa anys i sé que aquella pregunta portava força més que una resposta de si o no, l’he mirat i no he pogut evitar somriure “Si, como vas de valor?”, el tipus és un argentí, vaja més encara, ell és porteny així que el concepte valor el tenen només un xic més a baix que el concepte d’ego, diuen que els argentins es suïciden pujant damunt el seu ego i tirant-se de cap, si voleu que us sigui sincers jo crec que si s’hi tiressin moririen de vells abans de tocar terra... ell ha dibuixat el seu somriure d’home dur “Che, si vos sos capas de ir en ella xo tambien...”, adoro l’accent argentí i la forma d’arrossegar les lletres, fet que els hi dóna la possibilitat de matisar les paraules fins l’infinit, hem sortit fora “Como, solo tengo un casco i tu no lo aceptarás mejor vamos los dos sin, sabes como funciona esto?” “Bueno, yo subo y tu me llevas no?”, aplastant la demostració de lògica argentina, un cop a dalt i després d’un parell de cops de gas tot ha canviat l’he vist com les seves mans anaven instintivament a la meva cintura “Ei, nada de mariconadas!” li he dit davant les rialles dels present “Peaso boludo queres arrancar xa...”, i és clar no era qüestió de portar-li la contrària, ha fet cas del que li he dit “Tu sigue mi cuerpo en las curvas justo como yo lo hago” “Y cuando se que es suficiente?” “No lo sabes, aunque si te pasas los dos caeremos...”, possiblement a mi no m’hagués passat res però a ell... no he estat massa mal minyó a més amb unes ulleres de sol la sensació sempre és molt mes animal que no pas amb un casc, després d’un tomb hem tornat i ell ha baixat tot digne “Che pense que serias mas atrevido...”, he estat a punt d’oferir-li un nou tomb però tots sabem al que juguem i els argentins sempre m’han caigut en gràcia, a la barra la rossa somreia, possiblement ahir li hagués ofert un tomb però avui era avui i senzillament he retornat el somriure, un cop dins he vist l’exposició que tenia penjada, era de fotografia (els tipus fa exposicions i és dels pocs que manté el ja de per si pobre panorama cultural, només per això es mereixia el tomb amb moto i molt més...), un dels quadres reflectia un bosc de bambú m’hi he quedat parat davant una estona fins que uns dels presents se m’ha acostat “No hi pensis més, tot canvia i res es manté constant, el que era ja no és, i ni tan sols sabem que serà actualment, i saps una cosa, el bambú és excepcional, de fet no trobaràs cap altra planta en un bosc de bambú, creix de forma ràpida, molt ràpida per tal d’agafar alçada i aconseguir tot el sol per ell, d’aquesta manera evita a altres espècies que li puguin fer competència, i de pas la muda de teixit al créixer fa que aquest esdevingui un adob per a ell...”