entrada 590-2 (any 2)

El període de vacances et permet de veure coses que normalment serien impensables en altres períodes, com per exemple que alguna despistada es faci portar els monstres a l’empresa sota la justificació que hi ha poca gent, feina, i que només és una estoneta, com si l’empresa fos per aquestes coses i la gent es pogués portar el gos o l’amant perquè li mami a un mentre tanca un informe... suposo que ja arribarà el setembre i ho posarà tot en el seu lloc, així que mentre avançava entre taules buides i on un pot valorar el temps que el seu propietari porta de vacances pel volum de papers que hi ha (si no hi ha papers molt possiblement el seu propietari podria estar sempre de vacances i l’empresa estalviar-se un sou) les vaig veure, les coneixia d’oïdes, eren les filles d’una de les secretàries que estaven intentat estar quietes en un esforç inútil d’obeir a la seva mare, una de les nenes anava preguntant “I així quina diferència hi ha entre “iuris tantum” i “iuris et de iure””, vaig somriure, mentre la nena acostava un llibre a la seva mare i aquesta deixava anar qualsevol excusa, el problema de pagar una bona educació als fills és que a vegades ells acaben per ser més llestos que un mateix i ens deixen com el que som, uns pobres ignorants, vaig acostar-me “La vostra mare té feina i segurament no us ho pot explicar, si voleu ho faig jo”, em van mirar amb la natural desconfiança dels nens “I a més, us convido a una xocolata”, paraula màgica!, les nenes van saltar del seient i es van plantar al meu costat, vaig mirar la seva mare qui entre sorpresa i alleugerida va deixar anar un “Gràcies, te’n dec una...” les vaig dur a la sala de cafeteres i mentre demanava les xocolates i el meu cafè (havia estat una bona excusa per poder demanar-me’l), els hi vaig intentar explicar la diferència entre ambdós conceptes, les nenes van posar un posat seriós mentre m’escoltaven tot i tenir la ment centrada en la màquina que anava pixant la xocolata... al cap d’una estona va aparèixer la seva mare qui donant de nou les gràcies se les va endur “Fins la propera!” va dir una de les nenes “Sempre que vulguis ens pots invitar a xocolata!” va dir l’altre des de la porta, ahhhh, la innocència infantil... la nit va caure a la ciutat, aviat començo vacances, així que un la pot liar i esperar que tot passi pel seu propi pes, la gent que té data de caducitat acostuma a oblidar el passat per gaudir del present ignorant el futur... vaig arribar a la finestra i amb un gest la vaig obrir tot vigilant no cremar-me i no tacar-me, dins de l’habitació hi havia les dues nenes del matí... la germana gran es va despertar i va quedar paralitzada al veure’m “Mira, he portat xocolata” li vaig dir allargant un parell de gots, “Podem despertar la teva germana, o...” “O els dos seran per mi?”, definitivament aquella nena prometia “Poden ser per tu...”, va ser aleshores quan la seva ingenuïtat va passar a alerta i no hi ha res més eficient que un nen per advertir el perill, sobretot quan aquest l’afecta... “La mare diu que si no ens portem bé o no fem el que diu vindràs i te’ns enduràs...”, no vaig poder més que riure “Així doncs ja saps perquè he vingut...”, la nena va començar a tenir por, ni la xocolata, ni estar a casa seva li servia ja de justificació per sentir-se segura i bé que feia, “Però podem fer un tracte... et puc deixar que intentis convèncer-me de que no ho faci...” ella va contestar “Com un iuris tantum...” “Exacte!”, aquella minyona havia aprés alguna cosa aquell matí “La meva germana és més dolenta que jo!” va dir quasi cridant “Mira, ella és la que fa enfadar la mare i la que...”, “Val, val... així la teva germana és la que cal que m’endugui?” ella va fer que si amb el cap “I no la trobaràs a faltar?, bé, suposo que et trobaries encara més a faltar a tu mateixa...”, em vaig acostar acaronant-la aquella nena havia passat de nena a adulta en pocs moments, “Tot i que tots dos sabem que no puc deixar a ningú que em vegi...”, “Això seria un iuris et de iure...” va dir ella amb un fil de veu, vaig somriure, definitivament aquella nena havia aprés la lliçó, llàstima que fos de les darreres que aprendria, un cop a la finestra vaig veure com la petita ni tan sols s’havia despertat i jo amb gana, els nens tenen aquesta cosa, molt de plat i poc contingut així que em vaig deixar caure tot pensant on faria el primer plat després de l’entrant... “Te’n dec una” havia dit la mare, i jo senzillament me l’havia cobrat, la gent ja no dóna importància al que diu...