Virtus Unita Fortior... fa gràcia com la gent s’omple la boca de paraules que poc saben el que volen dir, i que si ho saben poc disposats estan a fer-les complir, suposo que utilitzar aquests idiomes dóna un xic més de bombo i platet a qualsevol escut heràldic... ahir per la tarda em vaig perdre en un dels grans centres comercials, un d’aquells on hom pot trobar qualsevol cosa des del més innecessari al menys innecessari, doncs bé, estava donant un tomb quan vaig anar a petar a la secció de videojocs, tot i no ser-ne un fan sé que n’hi ha forces al forn tot esperant per sortir un cop hagin passat les vacances i que fins i tot els LP han posat la seva darrera cançó a la presentació d’un d’aquests jocs, així que mentre els mirava em vaig perdre en els de caire bèl•lic, no podent més que sorprendre’m del realisme d’algunes imatges, de fet vistes allí feien menys mal i afectaven menys al personal, suposo que si les tinguessin de veure en primera persona tot els hi canviaria... observant lo concentrats i com “vivien” el joc un es podia pensar que aquells cadells estaven veritablement en un entorn de guerra, i no vaig poder més que somriure al recordar el que em van dir fa temps: “Banalitzar les coses importants, senzillament acaba per fer-les menys importants a la vista de la gent tot i que continuïn sent importants...”, suposo que es deuen digerir millor els morts que es veuen per la televisió de qualsevol guerra després d’una sessió de jocs com aquella, fins i tot es poden donar consells i estratègies a aquells que s’hi juguen els collons, i tot sota la seguretat de poder parar el joc i tornar a començar, o fer senzillament un acte del tot suïcida saben que les Valkíries no us vindran a buscar... ja ho he dit forces vegades, les guerres són estúpides, del fet si no fos pels morts i les animalades que s’hi veuen serien tan estúpides que matarien de riure veient les incoherències que hi passen, fa anys en una d’aquelles guerres de les que ningú en parlarà perquè segurament mai ha existit vam sortir a prendre alguna cosa, anàvem deu del nostre escamot i les copes es van allargar, allí hi havia persones que havien participat en multitud de batalles i n’havien sortit millor o pitjor, però sempre havien tornat per explicar-ho, doncs bé, vam sortir del local i vam topar amb una patrulla de la milícia local, aquesta ens va parar tot demanant la documentació, una cosa va portar a l’altre i al final un d’aquell animalets va disparar més nerviós i amb més por que no pas altre cosa, un dels que havia vingut amb nosaltres va caure allí mateix, tots sabíem que nou borratxos per molt tocats per la mà de Deu que estiguessin poc podrien fer amb armes curtes davant una milícia cagada i amb el dit fàcil, no sé el temps que ens vam estar mirant fins que vam decidir que allò mai havia passat, l’endemà escrivia una curta nota amb un xec tot lamentant la mort d’aquell tipus i esperant que l’import fos suficient per alleugerir la càrrega de la viuda i el fill... hi estava pensant quan un dels cadells va deixar el comandament de la consola davant els crits d’admiració de la resta, no vaig poder més que somriure, aquells valents capullos no saben que les guerres no es paren o comencen pitjant un botó o a gust dels que hi participen...
Link 1
Link 2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada