entrada 584 (any 2)

Hem vaig sorprendre amb una bona ampolla de vi entre les mans i preguntant-me perquè l'anava a obrir... la persona que tenia davant molt possiblement no la valoraria però aleshores la imatge d'un conegut se'm va fer present amb una de les seves frases: “No tot el vi està fet per a tots, sempre hi haurà gent que serà incapaç de valorar-lo, però com podem saber que si ho són si no ho provem?, en el fons la culpa recaurà en nosaltres que obligarem a tastar quelcom pel que alguns paladars no estan preparats, mai serà culpa de l'altra part que senzillament acceptarà la nostra copa...”, vaig agafar aire i obrint l'ampolla vaig servir dos copes allargant una a la meva convidada que mirava el pis entre desencisada i sorpresa “Sembla...”, “Sembla un casa com qualsevol altre?” li vaig dir amb un somriure, ella va amagar els color de les seves galtes darrera la copa i l'espurna dels seus ulls al provar el vi em van fer sentir orgullós d'haver obert aquella ampolla, encara la recordava quan agafant aire i fent el seu posat més valent m'havia escupit “Si ets un vampir i portes tants anys en aquest mon suposo que deu o vint anys deuen ser pocs per a tu, i sortir amb mi o amb alguna més vella no t'estalvia de ser un reventa cunes en potència...”, vaig somriure mentre ella deixava anar aire i em clavava aquells ulls mel en el meus, tenia tota la raó, només que ella difícilment aixecava els setze anys... “Molt bé, a les vuit a casa...”, li vaig dir mentre em girava, sabia que allò portaria conseqüències, però que no en porta en aquesta merda de mon?, a les vuit va sonar el timbre i al obrir la porta la vaig veure... “El servei està al fons...” li vaig dir veient a la reencarnació de la Siouxie davant meu, ella va somriure i va aparèixer al cap d'una estona “T'he sorprès, eh?”, “Força, quasi que me cago en els pantalons...”, després d'un parell de copes de vi i que ella decidís quina era la part del sofà que li anava millor la vaig convidar a sopar, un cop a la porta del local em va impedir entrar tot estirant el meu braç... “I que es suposa que he de fer?, com m'he de comportar?” em va dir ella tot clavant-me els seus ulls en plena nit, no vaig poder més que somriure “Senzillament sigues tu...” “No hi ha res pitjor que voler ser el que no s'és...” va dir l'Alex des de la porta, el maitre del local qui amb un somriure ens va recollir els abrics “Minyona, no cal que pateixis la teva edat t'eximeix de comportar-te com ho han de fer els vells, i per això t'envegen...” ella va passar entre taules de gent que li centquintuplicaven l'edat i que la miraven encuriosits, el sopar va ser excel·lent ella va ser el que era i la resta van acceptar-la i comportant-se com a humans el que els va divertir, fet que em va sorprendre fins a mi; la meva companya va quedar encisada amb un penjoll d'una de les comensals, aquesta es va aixecar i se'ns va acostar “Saps, la curiositat en els vells és un vici, en els joves és una virtut”, li va dir mentre demanava permís per seure amb nosaltres, “És el teu pare?” li va preguntar no sense mala llet, la meva convidada va arrufar el nas i va saltar “No!, és, és... és un amic que m'ha convidat a sopar...”, “Ahh, vaja... i quin amic porta a sopar a algú com tu sense una joia... tot i que cap joia podria competir amb la teva bellesa”, va dir ella traient-se el collar “Mira, pren-t'ho com un regal, o potser com quelcom que et deixo... has de saber que aquest collar va ser la creació màxima d'un artista, va fer aquest i cap més... per tal que cap dona es pogués comparar a la seva estimada, i d'això ja fa molts segles...” “Segur que era tan maca com tu...” va contestar la meva acompanyant mentre es deixava posar el penjoll, l'altre va somriure mentre li deia a cau d'orella “Tens un do minyona, no deixis que l'enveja dels vells et faci canviar...”, d'allí vam passar a les copes on la cambrera li va ensenyar les dents i ella va respondre ensenyant la llengua fet que va divertir als presents, finalment la vaig dur sana i estàlvia a casa seva... “Saps, en el fons no sou tan dolents...” em va dir just abans que Morfeo es fes present i me la tragués dels meus braços....