La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 17 d’agost del 2010

entrada 587 (any 2)

Vaig parar la caixa tonta tot just quan un anormal sortia dient que igual calia pujar els impostos, ja que teniu els impostos més baixos d’Europa, i se li omplia la boca al dir que si es volen els serveis de la resta d’Europa com ells cal pagar, suposo que l’animalet es va saltar la classe quan li van explicar el concepte de “renda disponible”, és a dir... un pot estar disposat a pagar molts impostos si la renda disponible després de fer-ho li permet viure i desenvolupar bona part de les activitats que desitgi, si aquesta renda disponible es baixa o quasi que nul•la ja no és qüestió d’impostos, és senzillament una qüestió vital de l’individu per tal de subsistir... vaig deixar el comandament i vaig agafar el llibre que havia cridat la meva atenció aquella tarda, un llibre recull de dibuixos de Katsushika Hokusai, em va fer gràcia el tractament que li van donar a Samurai Champloo, i més quan vaig tenir l’honor de creuar-me amb ell, em feia riure quan li deia que tenia una gran destresa en el dibuix i ell senzillament contestava “Tu creus que és tal com la gent ho veu?, perquè és així com jo ho vec...”, de fet si ell ho veia d’aquella manera he de dir que era un ferm candidat al divan de qualsevol merdanalista de la personalitat... veient una de les seves làmines quasi que m’hi vaig veure reflectit, tot i que per a qualsevol altre persona allò segurament no seria més que fruit de l’atzar i tenir una cara força vulgar, i aleshores sense voler o volent la meva ment va anar forces anys enrere, recordava com havia participat en una de les moltes guerres entre senyors feudals, guerres que ja no tenien ni la importància ni el relleu de les passades però que eren un bon entreteniment per als senyors feudals que veien com moltes vegades anys de prosperitat comportaven masses boques a alimentar i com no hi havia kokus per a tothom... vaig participar en aquell festival només amb una petició que no van tenir més remei que complir; la vaig veure de lluny com es pentinava i com interrogava a les dependentes sobre aquell estrany personatge que havia demanat estar una estona amb ella, allò en aquella època era del tot impensable, tot i que coneixent-la sabia que la curiositat li podria, em van fer esperar una estona abans d’acompanyar-me, la seva casa no era massa gran de fet estava casada amb un dels oficials amb els que havia lluitat i a qui poca gràcia li feia que un mico blanc s’acostés a la seva dona i menys encara pel que dirien tots els seus coneguts que no eren pocs, però en aquella època una paraula donada tenia el seu pes i crec que havia fet més que suficient per guanyar-me el que m’havien promès, van fer córrer la porta i em van convidar a entrar, dins hi havia dos homes més que vaig mirar encuriosit, en teoria la cita era a soles i no amb aquells ciris, la seva cara deixava clar que no tenien cap ganes de marxar per les bones així que m’hi vaig acostar, ells ho van entendre i va ser aleshores quan ella va parlar “Aquesta és una de les sales preferides del meu marit i no voldria ni imaginar com li desagradaria que es trenqués res... segur que no en teniu cap intenció de fer-ho però a vegades les desgràcies passen... i veient com el dia ens ha respectat crec que podríem fer un passeig pel jardí, i fer com aquells que sense voler es creuen de tan en tan, ja que tampoc disposo d’un jardí el suficientment gran com per que ens perdem de vista...”, vaig somriure mentre els orangutans intentaven entendre un sol mot del que els hi havia dit, un cop en el jardí vaig contemplar la posta de sol i com anava agafant aquells tons vermellosos característics d’aquella contrada... “Així, us heu jugat la vida per estar una estona amb mi?, no us sentiu un xic desil•lusionat un cop m’heu vist?”, “Gens ni mica...” li vaig dir “I que es suposa que he de fer? estar quieta tot esperant que m’observeu?... com podrà veure no estic acostumada a aquest tipus de peticions...”, vaig somriure obertament “Crec que un passeig serà suficient i que m’expliqueu coses sobre vos...”, ella em va mirar seriosa per després somriure divertida “Sou estrany i alhora us noto proper...”, em va explicar la seva vida, tal com ha havia fet en moltes altres ocasions, i jo la vaig escoltar com la primera vegada, les seves vides tot i ser diferents tenien alguns punts en comú... una caiguda de petita, una marca de naixement, la mort del pare i la mare a curta edat..., em va explicar el seu casament en aquesta vida, va ser aleshores quan va topar amb una pedra tot perdent l’equilibri, la vaig agafar abans que caigués escoltant el buf dels goril•les que no ens perdien la pista, ella em va donar les gràcies aixecant el cap, i allí a escassos centímetres em va preguntar “Ens coneixem?, tinc la sensació d’haver-vos vist abans, tot i que sou el primer estranger que vec...”, com explicar a algú que feia segles que ens havíem conegut i que des de les hores l’havia anat trobat fruit de l’atzar moltes vegades, vegades com aquella on gaudir una estona de la seva companyia podia justificar una existència... “No, no crec que ens coneguem, de fet no porto massa en el seu país”, ella va somriure tot dient “A vegades la distància pot ser gran però la gent estar a prop...”, els “acompanyants” es van acostar indicant que el temps havia finalitzat, vaig sortir de la casa tot just quan començava a ploure, no vaig accelerar el pas, ni tan sol em vaig preocupar al escoltar soroll a la meva esquena i poc després davant meu, tenia clar que els meus actes tindrien un preu, i que aquest preu es volia cobrar en aquell precís moment, just davant meu va aparèixer el marit acompanyat d’un parell d’homes... allò no havia acabat, vaig somriure pensant en lo senzill que s’havia tornat tot allò... “No cal que ens busquem les pessigolles...” li vaig dir “Tu tens clar el que vols i jo no tinc problemes en donar-t’ho...”, ell va fer que si amb el gest i els acompanyant es van apartar, un es va posar a la meva esquena, allò acabaria aviat, no tenia cap possibilitat de sortir-se’n però l’orgull i els falsos valors l’obligaven, la pluja ja feia estona que ens estava mullant allò encara el faria més lent i previsible... va ser quan va atacar que hi vaig pensar, que li podria donar jo que no tingués amb aquell altra, i també tenia clar quin era el destí d’una vídua i més en la seva posició, les gotes em van indicar que anava a fer, vaig parar el primer cop i vaig deixar que es descarregués amb tot el seu odi en el següent tall, vaig notar el metall tallant la meva pell i ossos i em vaig deixar caure, ell em va mirar sorprès intentant entendre com se n’havia sortit, em va escopir i després de netejar la fulla es va dirigir als seus acompanyants, “Deixeu-lo, que les bèsties del bosc acabin amb ell...”.... una estona després i des de la distància la vaig veure de nou, estava en la mateixa habitació on m’havia rebut i es trobava amb el seu marit que intentava treure-li tot el que havíem parlat, després de les explicacions dels que ens havien estat vigilant i les de la seva dona es va calmar un xic, ella va anar cap a la finestra i mirant cap on era jo tot i que tenia clar que no em podia veure va dir “Suposo que tu deus estar aquí perquè ell ja no hi és...”, va dir girant-se cap a ell “Els morts no molesten...”, ella va somriure “Molt possiblement estimat, i així podré gaudir d’aquesta vida amb tu... i moltes altres més amb ell...” va dir en veu baixa mirant cap a la finestra, es va girar tot tancant la finestra mentre el seu cabell negre reflectia la llum de la lluna...

3 comentaris:

Pippicalzaslargas ha dit...

sempre hi ha algú que trobem a totes les vides? algú de qui no ens podem desdir....

maria ha dit...

D'aquests còmics se n'aprèn moltíssim...El trobaré a faltar:P

Molon labe ha dit...

Estimada Aliena, jo més aviat diria "Algú de qui no podem gaudir com caldria..." i per això ens l'anem trobant...

Apreciada Maria, no pateixi que segur que en sortiran de nous...