entrada 586 (any 2)

Encara reia d’una de les darreres ocurrències del dia anterior, algú havia dit que els tipus sense cul no són de refiar, vaja que quan menys cul més mala llet i més estupidesa en el sexe masculí... suposo que són tonteries com aquestes les que fan valorar o no un cafè, la capacitat de dir tontades tot donant-lis un toc d’esnobisme per mirar si colen... em vaig sorprendre mirant als que estaven amb mi, molt possiblement algun d’aquells imbècils em considerava el seu amic (odio la gent que dóna el títol d’amic a títol universal i a més sense ni tan sols preguntar-te el parer), i vaig recordar en una altra teoria que em van dir fa temps, segons aquesta el nombre d’amics que un té disminueix proporcionalment amb l’edat que un té, i és que com deia el meu conegut “Amb els anys aguantem menys els rots i els pets dels altres i esperem que aguantin més els nostres...”, i també perquè amb el temps cada cop costa més saber quant hi ha d’amistat i quant hi ha d’interès en qualsevol animalet que se’ns acosti mirant-nos amb els ulls grans i movent la cueta... així que imagineu-vos algú que porta forces segles en aquesta merda de mon si aplica aquesta regla de tres senzillament pot concloure que d’amics els justos, i quasi que per comoditat espero que un la palmi per buscar-ne un de nou (els avantatges de ser immortal), i així va passar el 1725 tot i que em vaig sorprendre amb el canvi, deixar un conqueridor i visionari per un altre tipus de conqueridor i visionari, però en el fons tots dos eren persones excepcionals, i les dones d’ells també (bé, en el primer cas la segona dona... la primera hagués fet un bon paper en qualsevol fira eqüestre que es apreciés...), tot i això i la meva intenció de tenir els amics sota mínims per tal de poder dedicar-lis el temps i el tracte que es mereixen i com que de temps i tacte (en el tracte) més aviat poc doncs d’amics idem de idem.... però a vegades un observa com el destí et té preparada una sorpresa, així que avui he tornat a descobrir una de les meves amistats amb qui feia ja anys que no hi parlava, molt possiblement seguirem sense parlar-nos (i perquè fer-ho quan qualsevol paraula pot trencar el que hi ha?, i quan a més no hi haurà premi en cas de que les paraules siguin les correctes?, de que serveix jugar-se la sort davant una porta amb combinació quan sabem que no hi ha res darrera la porta?, només per dir que l’hem oberta i que som addictes a l’adrenalina?), un conegut ja m’ho va dir fa temps... “Els amics bons són aquells que no es trien, aquells que apareixen i sense saber com acaben al nostre costat, els amics que triem no deixen de ser persones de les que ens interessa estar al seu costat, i si nosaltres ho fem pots tenir per segur que els altres també ho faran...”, així que avui recordaré al que va marxar i al que va arribar i no puc evitar el somriure al pensar en el que em deia la segona dona del primer... “El que els molesta no és com actuo, sinó que una dona pugui actuar com un home, que dic com un home!, que una dona pugui actuar com a home millor que els propis homes...”