entrada 596 (any 2)

No pertànyer a enlloc dóna una sèrie d’avantatges com pot ser que res et lliga a un lloc en concret, i que un es pot omplir la boca tot dient que s’és cosmopolita (que des de que va sortir la cosmopolitan ha perdut bona part del positiu que tenia aquest mot), i com tot també té coses dolentes, i entre aquestes hi ha el fet que la gent coneguda té una vida vital que moltes vegades va a saltirons entre visita i visita, el que fa que un pot passar d’haver acabat de casar-se a haver acabat de separar-se, o de tenir un fill a tenir-ne dos, o fins i tot una filla a qui li feries un favor i que tu recordaves amb els manguitos a la piscina… suposo que el continu espai-temps com a concepte lineal es converteix en un continu a saltirons que et fa menjar tot l’espai i el temps que hi ha entre visita i visita, convertint-se en una espècie de: “Oca a oca y tiro porque me toca”, a un “De visita a visita i m’expliques el que m’interessa”, a més sempre tens aquell aire de “necessitat” d’atenció, tothom està a l’aguait de les tontades que dius, els teus acudits són els més graciosos i les teves ocurrències les més divertides, senzillament i sabent-ho o no perquè volen gaudir del temps que tenen amb tu, són conscient que a la resta de subnormals els podran veure cada dia, ara bé, a tu no et veuran fins que et decideixis a tornar de “visita” i això et converteix quasi que en algú molt especial, fa segles em divertia i em sentia un xic “únic” davant aquestes mostres de consideració, avui en dia senzillament els miro i vec personatges buits que necessiten del “visitant” per escoltar històries noves, en plena era de la informació i amb més mitjans que ties us arribareu a follar mai (les ties follaran a la mínima que desitgin molts més tius que mitjans existeixen, ho sento (pels mascles), és així de cruel aquest mon…), doncs bé, en plena època de la informació no deixa de ser divertit com encara es desitja i necessita el bufò que ve pel poble de tan en tan i que explica històries del que hi ha darrera les muralles, aquell a qui ningú creu i alhora tothom vol escoltar amb ulls oberts com a plats, aquell a qui tothom mira respirant amb tranquil·litat de que almenys no els hi ha tocat marxar a ells per poder tornar i explicar històries, fent el paper de bufò de la cort… i que voleu que us digui, un cop fet aquest paper uns quants milers de vegades un acaba per agafar-li el gust, perquè en el fons els ulls dels que escolten reflexen admiració i enveja a parts iguals, ja que per ells només de pensar que imaginen el que tu has viscut és suficient per fer que es plantegin si un està invertint correctament el curt temps que és la seva existència (fet que no és cap problema per un vampir com jo)…