entrada 578 (any 2)

Avui mirant les notícies hi ha hagut dos temes que m'han cridat l'atenció i que a més ja crec que els he tractat en alguna ocasió en aquest blog, el primer és que semblaria ser (i serà), que les “segrestats turístics” (convidats ètnics si parlem en termes políticament correctes) per un grup terrorista al nord d'Àfrica tindran l'honor de batre el record de captiveri més llarg en aquelles terres i per aquells grups... bé, com diu el Govern això demostra que aquest Govern té una gran capacitat negociadora! (xist, i dels dolents), i per un altre costat que les pitjors pluges viscudes entre la Índia i el Pakistan han fet forces inundacions i que en alguns casos han fet perdre el contacte amb els intrèpids aventurers que hi havien anat... i jo em pregunto, si un va d'aventures no es tracta precisament d'això? d'anar d'aventures, imagineu-vos com s'han de córrer de gust els que estiguin allí!, si no hi ha diners per pagar unes aventures com aquelles!!, un va a l'aventura de la muntanya i pel mateix preu té l'aventura d'unes inundacions i de saber que més, i els descreguts de familiars i amics tots neguitosos i demanant al Govern i si poguessin fins i tot al Comando G que els vagin a rescatar... si el que per uns és aventura pels altres és desventura... com deia un conegut meu “La gent vol aventures però sempre que estiguin sota control, així doncs la gent es vol enganyar tot creient que viuen una aventura quan en realitat són els actors d'un segurguió escrit per altres, per tal que després ho puguin explicar...”, fa segles em van explicar una història, hi havia un mestre que tenia un deixeble, aquest tenia un gran potencial però que no explotava ja que estava acostumat que a darrera hora el seu mestre li tragués les castanyes del foc, un dia el seu mestre el va convidar a un passeig en barca, les tranquil·les aigües es van anar accelerant i el deixeble no va deixar que el mestre acostés la barca a la riba tot dient que encara podien més i que era divertit, al final quan l'alumne va veure que la cosa es complicava amb un somriure va dir al seu mestre “Va, ja podem anar cap a la vora del riu que això ja no m'agrada”, el mestre va somriure “Ho sento, però és massa tard...”, l'alumne va riure davant les paraules del seu mestre però va canviar el gest al descobrir que el riu acabava en un salt d'aigua i descobrint que el seu mestre no l'enganyava... ho van intentar però va ser en va, la barca va caure perdent-se entre l'aigua, quan el deixeble va despertar li van dir que l'havien trobat a la riba sense sentit i que havia estat molt a prop de morir, quan va preguntar pel seu mestre li van dir que ell no havia tingut tanta sort, a partir d'aquell moment el deixeble va descobrir que tots els actes per nimis que siguin tenen les seves conseqüències i que un ha d'estar sempre preparat per acceptar-les... molts diuen que el mestre era un suïcida, per mi senzillament va fer el que havia de fer “ensenyar” i que no era cap altra que la seva missió, i molt possiblement tot i amb la pèrdua de la seva vida va aconseguir que el seu deixeble aprengués una de les lliçons o directament la lliçó més important...