entrada 581 (any 2)

“Per cada subnormal que es creu feliç, n’hi ha un que pensa si mai ho serà, i fins i tot algun que sap que no ho serà mai...”, em va fer gràcia escoltar aquestes paraules i més venint d’algú qui en teoria es dedica a curar les ments dels altres, suposo que deuria estar fora de l’horari professional i es podia expressar lliurement... sempre m’han fet gràcia aquests que són capaços de determinar qui entra i qui surt dels diferents calaixos en els que classifiquen a les persones, i com sempre un s’hauria de preguntar qui de pas els classifica a ells... com em va dir un dia que anava un xic perjudicat per l’alcohol: “En el nostre cas no desitgem que la gent es curi, sinó senzillament que siguin el suficientment normals com per no portar masses problemes i de pas que vagin venint a la nostra consulta...”, aquests si que han aprés el que vol dir el concepte de “bé econòmic”, l’important no és el curar la malaltia l’important és tenir-la sota control i mantenir la por en l’individu que si mai ho deixa hi recaurà i que aleshores encara serà pitjor... en un sopar on aquesta persona hi era vam estar parlant dels clàssics i algú va treure la història de Faust recordant com va pactar amb el Diable per gaudir de tot allò que volgués, aleshores algú va proposar que la gent anés dient allò pel que pactaria amb el Diable, es van començar a dir les tonteries de sempre fins que ell va somriure “Només per això vendríeu la vostra ànima (que de pas mai heu vist) al Diable?, vigileu no estigui més a prop del que us penseu i us faci reals els vostres desitjos, crec que faríeu bé de pensar millor el que desitjaríeu...”, la conversa va anar derivant per altres temes, i després dels sopar i ja en la torna de les copes li vaig dir “Un bon discurs... vec que t’has quedat ample...”, ell em va mirar apurant la seva copa “Mira, els homes sempre estan pactant, donen la seva força a canvi de diners, els seus valors a canvi de vicis, de fet són capaços de caure rendits als seus desitjos i donar allò que se’ls hi demana, i això quan tenen davant un altre home que té uns poders limitats de concedir els desitjos, imagina si davant tens a algú que et pot oferir tot el que vulguis...”, somrient li vaig contestar “Suposo que aleshores es deu acceptar i gaudir del que obtens abans de pagar el preu”, “Veus en això t’equivoques, accepten i en lloc de gaudir acaben en consultes com la meva intentant recuperar allò que han donat a canvi sense caure en que el temps no s’atura, i que en lloc d’una existència regalada amb el desig demanat passen a tenir una existència torturada... una existència en vida i en mort...”, va agafar la nova copa de la barra i la va picar amb la meva “Però bé, que hi farem, som la creació perfecta de Deu, així que també som perfectament estúpids... uns nens consentits que no sabem el cost del que gaudim fins que ens porten la factura...”, un veritable personatge aquell psicòleg, em va recordar un xic al Dr. Jonathan Crane...