entrada 573 (any 2)

Aquest cap de setmana m’ha servit per posar en evidència una altra de les mancances naturals dels humans, o més ben dit un altre dels vicis que us torna imbècils profunds, convidat a un sopar qui l’organitzava tot olorant-se com acabaria el tema va decidir aplicar l’estratègia “taules de boda”, i va organitzar les taules de forma que hi hagués un “fenomen” en cada taula o que el nombre dels mateixos no fos suficientment gran com per molestar la resta de comensals... fa temps algú em va dir que el sistema en que es fan les taules en una boda indica les preferències del personal, quan més satel•litzada sigui la posició d’un més clar està que no interessa la teva companyia, en el meu cas em va tocar la taula número 1, i no us penseu que aquest gran honor era positiu, tot el contrari, la taula número 1 estava a la sexta hostia (un pas més enllà de la quinta), i per més inri, era la taula dels “accidents”, ja que hi havia dos plats sense nom per aquells que es volguessin apuntar al sarao a darrera hora, com us podeu imaginar el sopar va ser un desastre, menjar dolent, beure dolent, veure pitjor i una afirmació de que estar en un satèl•lit et torna un xic més invisible que de normal, amb tot i aprofitant la naturalesa d’un dels presents de la taula, i l’aprofitable de la resta vam decidir que era el moment d’exercir del que érem, si érem pàries d’aquell sopar que menys que actuar com a tals... no va anar del tot malament, després del vomipostre que ens van intentar fer menjar i del cagarricafe que van servir vam acabar tots els separats en una sola taula, i és clar, intentant recuperar el temps perdut que havíem passat cadascú en el nostre ostracisme particular, així doncs, l’intent per tal d’evitar que ens agrupéssim va fallar i de rebot bona part dels presents van ser víctimes dels comentaris alcoholitzats (recordo que l’alcohol realitza una gran obra social, al fer que la gent tingui menys pels a la llengua o més collons/ovaris per dir el que pensa), i en aquest punt vaig descobrir el que feia temps algú ja em va fer notar, la gent es divideix entre aquells que “són” perquè algú ha decidit que “són”, i els que intenten “ser” tot acostant-se als que ells creuen que “són”, i amb les modernes tecnologies això és tradueix en una frenesí de fotografies per immortalitzar el moment en que aquell que passa de tu et deixa fer la foto al seu costat, i auuuu, després aquestes fotos (i sense demanar permís ni encomanar-se a cap Deu), poden acabar penjades en qualsevol xarxa social, on l’imbècil intenta demostrar lo bé que s’ho va passar i l’important que era al estar al costat dels més de lo més, sense ni tan sols preguntar-se (conscient o inconscientment), si els que surten a les fotos tenien cap intenció d’acabar penjats en una cutre pàgina com a trofeus de caça, de fet s’ha creat un nou esport/afició, el safari fotogràfic de persones... i enlloc de dissecar el seu cap al menjador de casa us dediqueu a plasmar la seva figura en els vostres merda espais socials, tot dient “Jo el conec...”, i obviant que quasi sempre el que surt a la foto no us coneix o senzillament mai us ha volgut conèixer, però és clar, no hi ha més idiota que aquell que crea la felicitat tot solet i basada en una veritat que només ell entén o vol fer entendre...