entrada 597 (any 2)

Estava a la cafeteria d’un conegut (un CRH segons ell), és a dir un Centre de Relacions Humanes (valents collons amb els nom…), bé el tema està en que té una xarxa interna que a part de donar-te una connexió a Internet certament ràpida et garanteix un anonimat total en la navegació, vaja un putu Portobello en ple segle XXI, i la gràcia del tema és que pel mateix preu hi ha un aplicatiu que’t permet de veure els ordinadors connectats i intercanviar missatges amb els usuaris (abans eren tauletes amb llumetes i telèfons, després els spped dating dels collons i ara venen el chat dating com diu el meu conegut amb un somriure fent més ostentosa la de ja per si evident capacitat toraxica, que per cert, veient la seva panxa un entén perquè encara no ha deixat prenyada la seva dona, per un senzill i pur efecte físic, bé i si la deixes prenyada sempre es podria guanyar la vida com a actor porno…), doncs bé, i a més amb la juguesca que no tens ni puta idea de a qui li estàs enviant els teus millors desitjos o els més foscos, així que l’esport és escriure qualsevol tontada i veure si qui ho llegeix pixa de peu o assegut (mal exemple, perquè la primera mostra que acaben de desmasclitzar a un home és quan la seva parella aconsegueix que pixi assegut…), si, si, si cap autoproclament rei de la casa ara descobreix que pixa assegut tot seguint les indicacions de la seva parella que sàpiga que ja va més nu que el famós emperador… i tot per unes gotetes…, com si els volcans fessin de les seves tots asseguts per no molestar amb la seva lava o fums; però res, estava allí quan de sobte se’m va obrir una finestra “Hola” es podia llegir… i com que no em parlo massa amb el meu ordinador vaig endevinar que algú s’intentava posar en contacte amb mi… “Ooooohhh hi ha vida més enllà!” vaig pensar somrient tal qual la Jodie Foster… vaig aixecar el cap i l’ordinador em va tornar a parlar “No t’ho prenguis malament, però si escric per aquí és perquè prefereixo no fer-ho cara a cara…”, vaig riure obertament, havien intentat justificar l’injustificable i que era que per molt vampir curiós que fos no havia deixat de demostrar que era un vampir força estúpid… i ohhh gran Zeus l’ordinador va tornar a parlar “Què et sembla el noi del costat de la porta del polo verd?”, vaja, milions de bytes, tecnologia punta i puta, ones i més ones i tot per preguntar per un imbècil amb pinta de geek preiphonero que intentava connectar-se a una pàgina on algú li hagués tingut de dir que poder navegar de forma anònima no treia que tothom qui passés pel seu costat es preguntes si la nena que hi sortia era la seva filla, perquè si era així era un pare que bavejava de debò davant les fotos de la seva filla, tot i que eren potser un xic “massa artístiques”, sempre se m’ha donat malament donar consells, així que senzillament vaig escriure “No sé, ara si voles et dic que tal jo…”, l’ordinador no es va partir la placa mare de poc i no va riure a la meva cara perquè tenia els altaveus desconnectats, la finestra es va tancar i no es va obrir més… ja ho tenen això les relacions, relació i sinceritat mai han estat una bona combinació…