entrada 598 (any 2)

Els segles fa que un hagi conegut a molta gent, i sé per experiència que per moltes esperances i bons desitjos que posis en una persona al final la persona no serà més que allò que senzillament és, és a dir el desitjos i les esperances que hi tinguem no són més que això… i finalment sempre quedem a les mans de l’individu en qüestió, i ahir va ser una nova demostració de com la estupidesa individual (i col·lectiva et pot fotre de mala llet), ahir tarda de cafès (cerveses si hem de ser més exactes) a un dels locals de moda de la zona, on per cert considero que s’han passat un xic amb la decoració, convertint un local que havia de ser minimalista i sobri en tot un rococó hindú per tal de satisfer les necessitats materials occidentals (i accidentals clients del local… ains mal xist vampiril), vaja un putu plató bollywodiense on ningú tindria collons de fer dos passos de ball sense reventar la meitat de la decoració; així que suposo que qualsevol oriental que hi entrés es trobaria poc menys que incòmode al veure com tot l’espai està ple de decoració tot obviant que el realment important són les persones i els espais i no pas l’atrezzo en qüestió… però bé tan carregat com el local estaven els que havien vingut amb nosaltres, primer per no saber quin collons de combinat demanar i provar coses que ni tan sols sabien si els hi agradaria, i després una conversa de low-cost que suposo que era per estalviar les idees i els arguments potents per a altres converses… després d’algunes copes un dels presents aprofitant l’amplitud de les taules i els sofàs se’m va acostar tot explicant-me una història per no dormir mirant-me un cop havia acabat a l’espera del consell miraculós, vaig somriure tot demanant una nova cervesa i preguntant-me si la cambrera tenia clar el que portava tatuat a l’espatlla, perquè xaxi ho era una estona però una cosa es deixar-se pintar amb rotuladors qualsevol tonteria i una altra força diferent és deixar-se tatuar quelcom quasi que permanent i que caldria saber si tenim clar el que significa, em vaig excusar tot dient que estava un xic espès i que hi pensaria, sé amb el pas dels segles que donar un consell és cagar-la d’arrancada, perquè la gent no vol consells, la gent vol una veritat absoluta que els hi permeti sortir-se’n amb la seva i a més que sigui èticament i moralment acceptable i indiscutible a tots els nivells, i sento dir-vos que normalment els consells sempre comporten la necessitat de canvis i una catarsi que pocs estan disposats a patir, així que com em va dir un conegut fa anys: “Quan et demanin consell mira si el que volen és una solució o un consell, si volen una solució el millor es callar, ja que no sempre podrem donar solucions i el dia que no la podem donar ens faran pagar per aquella i pels beneficis acumulats dels consells donats, si en canvi només volen un consell també ens hem de plantejar si dir res, perquè voler un consell que no solucioni res no deixa de ser una pèrdua de temps i saliva… per això el millor seria no demanar res i esperar a veure que porta el destí”