entrada 588 (any 2)

Un dels avantatges de l’estiu és que el fet que hi hagi gent de vacances “oficials” (ja que veient el que fan la resta de l’any un podria concloure que estan de vacances permanents, o que senzillament són inútils...), doncs bé, el fet que hi hagi gent fora de l’empresa fa que un es fixi més en els presents, i avui quan he entrat he vist que hi havia alguna cosa que fallava, quelcom que no encaixava en l’equilibri còsmic de l’oficina, després de la convenció social i no discutible de saludar i tancar-me al despatx (això ja no forma part de la convenció), he aixecat el telèfon uns quants trucs i algú ha contestat a l’altre costat “I la Mire?”, he assistit amb satisfacció al silenci, la cadència respiratòria agitada davant la pregunta i al mental “Te’n pots anar a la merda fill de puta” de qui m’havia despenjat l’aparell, qui ha contestat educadament “No ha vingut avui, sembla que té un atac d’ansietat...” no he volgut entrar més en el tema, he penjat tot pensant com avui en dia qualsevol gilipolles esdevé un psicòleg en potència capaç d’identificar i diagnosticar atacs d’ansietat, depressions, etc... així com qualsevol altre merda malaltia mental creades per justificar les variacions en l’estat d’ànim, perquè semblaria ser que el normal és estar sempre en un estat de felicitat absoluta... pocs recorden allò de “Heu vingut a patir en aquesta vall de llàgrimes...”, he penjat el telèfon i he sortit del despatx, mentre anava a fer el cafè he vist la persona que m’havia agafat l’aparell com s’ha aixecat i ha agafat el camí contrari per “anar a fer fotocòpies”, no he pogut evitar somriure... les mentides no es quedarien en la màquina per molt que l’altre ho intentés; mentre preparava el cafè ha aparegut la meva secretària “Ja m’han dit que has preguntat per la Mire...”, “Sips”, “I suposo que t’han dit que...”, “Un atac d’ansietat...”, “Però tu creus que...”, “Jo no crec, tot i saber el que passa...”, el cafè no sortia i ella s’ha acostat pitjant un botó, a aquella distància l’olor a musk quasi em pot “I tu, no hi podries fer res?” m’ha dit a una distància curta, mooooolt curta... suposo que hagués pogut ser un cabron i perdre una secretària, enganyar una dona i tenir un polvo fàcil... però l’estiu no dóna per jugades tan maquiavèl•liques... “No, no hi puc fer res tot i que parlaré amb la persona...” ella ha arrufat el nas i ha deixat caure unes “Gràcies” mentre m’allargava el got amb el cafè... la història de fet és senzilla, fa uns anys un company de planta va conèixer una dona (la ja famosa Mire), aquesta havia sortir d’una relació anterior de la que a resultes de la mateixa havia acabat sense un euro i amb un parell de nens (nen i nena més exactament), el meu conegut la va conèixer un dissabte nit i un cop li van dir a ella qui era ella va acceptar quedar un altre dia, el meu conegut no és estúpid i va veure de que anava el pastís (que no faria una mare pels seus fills, i de pas per ella), així que amb el seu pragmatisme habitual li va oferir una relació a la Mire tot advertint que les relacions tal com venen van, ella va acceptar pels nens (i per ella suposo); en un sopar d’empresa i després d’algunes copes vaig escoltar com deia que li havia costat força fotre’s al llit amb ell les primeres vegades, però que al final una s’acostuma a tot, i els nens?, doncs res, els nens van anar a bons col•legis i no els hi va faltar res, així com a ella que va esdevenir la “Senyora de...”, i cap porta se li va tancar, és més quasi totes se li van obrir, no va estar malament obrir-se de cames per obrir les portes, i de pas: feina, diners, capricis, viatges i tot el que una dona es pugui imaginar i cregui que té dret a tenir... el meu conegut tenia clar que no eren fills seus i la naturalesa d’aquella relació, però un tracte és un tracte, doncs bé, la relació ha durat set anys, set anys on ella va arribar a oblidar el tracte inicial i on va creure que el que havia guanyat en un moment ho tenia garantit per sempre més, el meu conegut en un dels seus viatges ha conegut una preciosa argentina, molt més jove, molt més maca i sense fills, i a més molt més intel•ligent pel que sembla, així que ell ha denunciat el tracte que tenien i li ha donat una setmana per marxar de casa (el temps que trigarà l’altre en arribar...), i la Mire en lloc de fotre els ovaris i acceptar allò que un dia va signar de bon grat, ha preferit patir un atac d’ansietat, perquè ara segueix tenint els dos fills però ella és més vella i menys bella, mala combinació, perquè està pitjor del que estava i amb menys possibilitats, bé igual fins i tot jo si em veiés en aquest punt també tindria algun que altre atac d’ansietat...