La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell
diumenge, 15 d’agost del 2010
entrada 585 (any 2)
Ahir em van treure a fer el cafè en plena ressaca, fet que potser tan problemàtic com estar enmig d’un grup de dones amb el període... així que vaig arribar a la cafeteria amb força mala llet i mal de cap i per veure com uns Juantxis i unes Xonis havien decidit fer del local el lloc on celebraven el casament d’un element de cada subespècie, i que voleu que us digui no estic en contra d’aquests enllaços, de fet en els mateixos s’hi perd poc... vaig suposar que la cerimònia havia estat civil, ja que veient com anaven vestits pocs cures haguessin tingut els collons de casar-los per molt mancats de celebracions que estiguen els seus temples... a més i per tal de donar compliment a la dita que no hi ha núvia lletja havien tingut la virtut de convidar als amics lletjos el que encara donava un toc de més surrealisme a l’acte... al costat tenia una taula amb els elements masculins de la celebració que estaven parlant força alt, mentalment vaig intentar trobar la rodeta per baixar el volum de la seva conversació que directament res m’interessava, va ser al buscar el botonet del volum quan un dels de la taula mirant-me em va convidar a seure-hi, els de la meva taula van riure tot dient “Au, que tens la teva oportunitat...”, estava ressacós i un xic baix de forma, però si era capaç de fer-me entendre pel gos de la cambrera considerava que també ho podria fer amb aquells elements, el tema de la conversa era el biocombustible, i un dels presents (el que es suposava era el més culte i espavilat anava dient que era tot una enganyifa i que només servia per fer pujar el preu del gra, provocar la desnutrició per aixecament del preu de la població del lloc i accelerar el canvi climàtic pel canvi en els cultius existents...), al acabar la seva dissertació tots van dir que si menys el que m’havia somrigut “I tu?” que en penses?”, vaig somriure “Doncs, que si això fos així també és una merda el fet que tinguem d’exportar el que mengem d’aquells països, el que també provoca que pugin els preus, el canvi climàtic i la gana en uns països rics en recursos naturals però que prefereixen vendre la seva riquesa i deixar morir de gana als seus habitants, tot i que si no ens venguessin els seus productes suposo que ens importaria menys que es morissin de gana, que canviessin el clima o que els preus s’elevessin...”, la conversa va anar derivant cap a altres temes i cada cop les mirades cap a mi eren o més agressives o més divertides al final el Lumiere de la tarda va dir que el problema del mon eren els fanatismes, i va acabar dient que cadascú era el seu propi Deu, vaig tornar a somriure “Doncs quina merda de Deu, també t’haguessis pogut fer més maco, o ric o senzillament més intel•ligent...”, tots a la taula van riure menys aquell qui em va mirar amb tot l’odi del qui volen i no poden, quan molt possiblement s’hauria de mirar a ell mateix d’aquella manera per ser com era, vaig deixar de somriure “Sabeu, m’agrada parlar amb desconeguts, abans la gent tenia la mala costum de reptar als desconeguts i sempre s’acabava amb un de mort, la civilització va fer que ara es pugui parlar i al final no hi ha cap cadàver sobre la taula, no hi ha víctimes, senzillament n’hi ha que queden com el que són, gilipolles amb aparell i poc més, les converses no es guanyen pel volum de les paraules sinó pel pes de les paraules...”, ningú ho va entendre, tampoc ho esperava, les seves mirades em van recordar la del gos de la cambrera qui diguis el que li diguis sempre acaba portant-te la pilota per que li tiris, almenys ell sap el que vol, els d’aquella taula només sabien el que voldrien, i present pel condicional no és mai un bon canvi...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
De vegades em sorprèn la teva intensa vida social^-^.
si, sempre son interessants els teus cafes, malgrat no sempre matis algú...
Estimada Maria, miri a vegades a mi també em sorprèn que encara intentin sociabilitzar-me...
Benvolguda Aliena, no es pensi, n'hi ha molts que estan senzillament morts i no ho saben, ja que respirar i moure's moltes vegades no és sinònim d'estar viu...
Publica un comentari a l'entrada