entrada 583 (any 2)

Aquest matí ha arribat un dels tipus que té l’empresa de viatge perpetu pel continent tot explicant les meravelles que fem i lo bons que som, això a part d’impartir seminaris i resoldre problemes als millors postors; ja fa temps que l’empresa va decidir que no calia un despatx per algú que deixaria al de “up in the air” com un senzill dominguero així que cada cop que ve per explicar com li ha anat agafa el primer despatx que li ofereixen i/o troba per tal de posar al dia la documentació que du, l’he vist aquest matí i tot convidant-lo a un cafè li he ofert el meu despatx, ell l’ha acceptat amb un somriure, així que allí ens teniu els dos asseguts el seu portable entre nosaltres i una pila de papers, l’he xafardejat una estona “Vec que encara segueixes amb la política del 5-1”, ell ha somrigut assaborint el cafè, “Doncs si, saps va ser una bona pensada la que vas tenir...”, fa anys en una altra de les trobades el tipus es queixava que estar tan fora de casa i sempre rodejat de tan de luxe li feia perdre la perspectiva de la realitat, de fet ell vivia com s’esperava que visqués, però allò el convertia en precisament un d’aquells que havia d’aconsellar per viure com ho feien, així que li vaig aconsellar que per no perdre el mon de vista cada cinc vegades que fes una cosa en fes una de la forma més tradicional... va començar amb el menjar, per no cansar-se i no valorar els plats que menjava de cada cinc menjades una la fa en un lloc força més comú el que li permet de veure la diferència entre uns plats i els altres, això també ho fa amb els viatges, compres i qualsevol altre situació, fins i tot amb les dones que s’endu al llit, cinc de bones i una de no tan bona per tal que valori el que pot significar perdre algun dia els seus encants, pensant en això li he preguntat per la seva dona, ell ha somrigut i m’ha contestat que força bé, que li quedaven encara uns deu dies per veure-la, suposo que poques relacions aguantarien un règim de visites presidiari com aquell, però com ell diu: “Cada cop que la vec és quasi com la primera vegada, saps a vegades ni recordo com va ser la darrera vegada que ho vam fer o vam estar junt... així que tinc la sort de poder gaudir quasi de una primera vegada sempre...”, i ella?, bé segons ell aquell era un problema d’ella, i ell poc hi podia fer, i lamentar-se o preocupar-se per allò que poc s’hi pot fer no deixa de ser una tonteria de l’alçada d’un campanar, ell sempre diu que la seva dona qualsevol dia el deixarà que amb els anys es va fent cada cop més dolenta i que algun dia se’n cansarà, però tots sabem que la seva dona com a molt acabarà sent una dolenta del costat bo i que mai el deixarà, pitjor li aniria si fos una dolenta del costat dolent... ja que una bronca d’una bruixa Disney sempre ens traurà un somriure, ara bé, una bronca d’una Lisbeth cabrejada ja són figues d’un altre paner, d’un altre paner i un altre entrecuix...