entrada 574 (any 2)

Ahir em van convidar a fer la cervesa de la tarda a una casa on cal entrar amb les ulleres de sol posades a l’ànima, fa temps que vaig conèixer al Robert, el tipus tenia la insana costum de sortir de festa amb nosaltres, ell era dels que deia allò de: “L’amor d’una nit no acostuma a aguantar la llum del dia..., les coses que venen fàcilment marxen fàcilment...”, encara recordo la nit en que ell va conèixer a la Iris, de fet es van creuar en la barra del bar, ella dubitativa de que demanar tot mirant les seves amigues que ja havien entrat en la subhasta de carn, el Robert la va mirar i amb un somriure es va oferir a convidar-la a una copa, ella sense saber on es fotia va acceptar, jo ho vaig veure en la distància i veient els ulls d’ella vaig concloure que aquella era la fi d’ell, el Robert era un tipus fosc, un tipus que havia vist la vida amb la seva veritable cara, havia viscut allò que els “normals” ni tan sols volen imaginar, tenia l’ànima negra de totes les culpes i pecats que havia vist cometre en el nom de qualsevol país, rei, Deu, o ordre establert, la Iris tenia uns ulls blaus com el mar i un somriure franc, el Robert gaudia davant la idea de pervertir un objecte com aquell, la bondat i la ingenuïtat en estat pur, va començar no apretant massa amb els comentaris i va acabar portant-la on estàvem nosaltres i presentant-la, i aleshores ell va veure que quelcom no acabava de rutllar que els seus companys “llops per naturalesa” com li agradava dir, miraven, oloraven, donaven tombs al voltant de la noia però poc més, la nit va passar i les amigues van mirar amb enveja com la “tonta del grup” estava entre nosaltres, i nosaltres rient les tonteries i les gràcies de la Iris, la nit es va acabar i va arribar el dia, la Iris sense perdre el somriure va convidar al Robert a fer un cafè, ell la va mirar sorprès i va acceptar sense pensar-s’ho, quan vam sortir del local un dels presents va vaticinar “Ja pots treure una cadira al proper sopar...”, i d’allí les coses es van accelerar... nuviatge, boda, i fins i tot nens, una bessonada, i el bo del Robert ni tan sols va poder modificar un xic la naturalesa de la Iris, aquesta mai va perdre el somriure ni tan sols la brillantor que tenia, qualsevol intent del Robert per pervertir-la va ser un sonor fracàs, fins i tot els càstigs als nens eren un joc quan la Iris sense poder amagar el riure els intentava castigar... doncs res, ahir cervesa i de pas intentar que la brillantor de la Iris no fes fugir la meva foscor natural, ja que en la foscor les coses mai es veuen tan clares com sota la llum, tot i que com algú em va dir fa segles “La foscor no és mes que la ceguera provocada per un excés de llum...”, després de la tercera cervesa servida per la Iris que no perdia el somriure mentre deia al seu marit “Au, con t’aprofites avui que t’han vingut a veure!”, ell no va poder més que dibuixar un somriure, un cop ella va marxar em va mirar “Saps, sempre m’hi havia mogut bé en la foscor, creia que era el meu entorn, però no puc evitar tenir un pànic terrible només de pensar que la foscor em torni a venir a buscar el dia que falti la Iris...”, vaig acabar-me la cervesa i un cop fora de la casa vaig agafar aire, a vegades les persones més senzilles poden amb les més complexes vaig pensar mentre anava cap al cotxe, tot agraint que de la mateixa manera que nosaltres no som freqüents tampoc ho són les persones com la Iris, sinó malament ens aniria...