entrada 572 (any 2)

Entenc que els comentaris i els contracomentaris que es deixen en un blog no són més que una conversa a vegades personal, molt poques vegades força personal, i la gran majoria de les vegades un senzill acte per demostrar que un ha passat i hi ha deixat la seva cagaradeta, he de reconèixer que en aquest merdablog que tinc, la gran majoria dels comentaris han estat excel·lents i molt millors que el propi post que han comentat, a l'excepció dels orientals tarats que no paren de deixar comentaris en un post en concret i en kanjis, el que encara dificulta més la seva interpretació, doncs bé, un dels comentaris que em van deixar (i aquí publicito la privacitat del comentari tot esperant que no es molesti la persona que el va fer), em deia que no m'enfadés si escrivia que els meus posts poden ferir sensibilitats, o que hi ha gent que es pot sentir violentada, atacada o atemorida i que ella (la persona del comentari) es sentia molt més feliç en el seu mon de falsa realitat que en un eventual mon més real però menys desitjable per ella... i que voleu que us digui, crec que ja fa temps vaig citar en V tot dient que els mals de la societat senzillament venen pel conformisme d'aquesta i per vendre llibertat a canvi de seguretat... fa poc em van passar un manga que explicava força bé aquest punt “Freedom Project” (si teniu l'oportunitat us el recomano, suposo que us portarà al cap moltes altres pel·lícules), en aquest manga queda clar que tot està justificat davant la possibilitat de tenir la societat en una felicitat absoluta, com diu un dels protagonistes “Hem de tenir la gent el màxim d'avorrits possible...”, algú em va dir un cop que no hi hauria millor estadi que aquell on tothom fos feliç i on el mal desaparegués, però això no deixa de ser més que una puta utopia, no he conegut mai a ningú que es fes fort en la felicitat ni que creixés sense dolor, és més, la gent a qui més he admirat al llarg dels segles han estat sempre uns infeliços amb l'ànima partida pel dolor i lluitant contra l'adversitat, i ha estat precisament això el que els ha convertit en personatges especials, ara bé, també crec que tothom té el dret de viure com millor li sembli i com li vingui en gana, si algú vol viure en una bombolla de vidre tot pensant que l'exterior no existeix i que no hi ha res més enllà de les seves parets n'està en tot el seu dret, i si a més vol donar allò que el defineix com a persona per tal que altres li gestionin i que ella no es timgui de preocupar de res doncs endavant... ara bé, sento dir-vos que aleshores un sempre ha d'estar advertit que qualsevol dia una pedra mal llençada por fotre enlaire la bombolla i la realitat es farà present tot dient “Hola” i aleshores ja podeu començar a córrer si és que encara us queden cames per fer-ho, però és clar que en una bombolla de felicitat mai ningú haurà tingut la necessitat de córrer.... doncs sento dir-vos que ho teniu pelut, pelut, pelut...

Quisiera que mi voz fuera tan fuerte
que a veces retumbaran las montañas
y escuchárais las mentes social-adormecidas
las palabras de amor de mi garganta.
...
De pequeño me impusieron las costumbres
me educaron para hombre adinerado
pero ahora prefiero ser un indio
que un importante abogado.