entrada 371-2 (any 2)

Suposo que es pot valorar l'interessant de les botigues considerant aquest indirectament proporcional al gilipolles que hi entren, per senzillament perdre part de la seva vida mirant objectes i coses que mai compraran i que difícilment podran arribar a entendre per que collons serveixen, avui m'he perdut per una d'aquelles llibreries on una subnormal que buscava el llibre de “On viuen els monstres” i no pas el conte, sinó que volia el llibre, llibre, i mentre el llibreter es preguntava com ser educat ella es queixava de l'olor de la llibreria, “Cultura, senyora, aquesta olor és la que fa la cultura” li he dit sense poder-ho reprimir, “Però com en tot, hi ha gent incapaç de sentir el que li ofereix la vida”, la imbècil s'ha molestat i ha preguntat al llibreter pel seu somriure, al que ells senzillament li ha dit que havia recordat un acudit força graciós, la dona ha marxat renegant el llibreter s'ha girat i ja tornava a ser el seriós dependent, “Vostè dirà?” m'ha preguntat, he agafat aire conscient del que anava a dir “Veurà, vull regalar un llibre a un jovenet...” la seva seriositat ha desaparegut darrera un somriure “Vaja, ja vec que vostè és un amant de les causes perdudes...”, “Possiblement, però li he promès que podria viure i gaudir de la fúria dels titans en primera persona....” “Ahhhh, els grecs” ha dit perdent el present uns segons “Sempre són una aposta segura sap, si hi ha algú per qui el temps no passi és per ells, ells ho van inventar tot, qualsevol merda que s'escrigui ara ja la van escriure ells abans com a merda o com a genialitat, suposo que deu ser l'avantatge de ser els primers...”, he deixat un parell de volums damunt el taulell, unes edicions increïblement il·lustrades, un amb les aventures d'en Perseo i de regal un altre amb les aventures del Jason, de fet havia explicat fins l'avorriment (de fet mai em va avorrir), cadascun dels personatges mentre l'altre jugava a la PS3, finalment no va acabar el joc, i va començar el llibre, però els llibres han de ser com les dones, si un s'hi fica, s'ha d'escollir una dona, dona, una d'aquelles per les que val la pena arribar a la fi del mon, una d'aquelles per les que un no dubta en ficar-se ne qualsevol vesper, doncs els llibres han de ser iguals, si un hi perd part de la seva vida llegint-lo almenys aquest han de ser dignes de ser llegit, i les edicions que tenia davant eren d'aquelles que forces col·leccionistes haguessin matat per tenir... el llibreter m'ha preguntat si tenia clar el que estava fent, tothom vol saber on van a parar els seus fills i el llibreter no era menys, aquest cop he estat jo qui no he pogut evitar un somriure: “No pateixi que aquests llibres inicien un viatge que ja se'n poden riure del que han fet els herois que hi habiten...” “I és per això que pateixo” ha conclòs el dependent mentre els començava a embolicar...
Per cert, pels que no entren en llibreries us resumeixo un xic d'un dels llibres...