entrada 347 (any 2)

Anava a començar amb un: “L’altre dia...”, però ja m’han estirat prou les orelles per anar explicant masses cosses, tot i que fet i fotut, crec que a aquestes alçades tothom sap que aquest bloc l’escriu un boot informàtic, i que res del que es diu és veritat, sota el perill d’acabar per creure en vampirs i altres, que tot sigui dit, tots sabeu que no existeixen i desitjo que segueixi així per forces segles, ja que quan menys existeix algú més tranquil viu, i com deia aquell, morint poc a poc, dia a dia, he acabat oblidat per tothom, un veritable mort en vida, doncs bé si començo amb un “Fa molt i molt de temps...” crec que ningú es molestarà, així que rebobinant i si tots teniu les crispetes arranquem: “Fa molt i molt de temps...” que em van oferir una feina, de fet el concepte “d’oferiment” té uns vincles un xic més foscos i complicats pels vampirs, ummm, he dit vampirs??, res, res que no existeixen; doncs bé, l’oferta de feina inicialment em va semblar una pèrdua de temps, matar a un humà està a l’alçada de qualsevol altre humà, amb tot, aquest era un cas un xic especial, l’individu en qüestió era un artista un personatge de consum per les grans masses, el que no sabien aquestes masses era que les muses el visitaven menys que una cantant de gospel al naturlinea, era un personatge per qui la música ho era tot però que no disposava de cap gràcia o talent per tal de composar-la o interpretar-la, aquest fet el matava i el seu desig era ser una gran músic, possiblement a aquest no li havien dit allò de que s’ha d’anar en comte en el que es desitja, així doncs una nit (si digués que freda i fosca, seria una llicència literària), se li va acostar un personatge, qui li va oferir l’èxit i la fama, a canvi d’un petit present, la seva ànima; personalment no he entès mai la facilitat amb la que els humans veneu la vostra ànima, suposo que si un no veu el be que ven sempre té la sensació que ha fet un bon negoci, doncs bé, us puc assegurar que vendre’s l’ànima, mai és un bon negoci, la qüestió és que el tracte es va tancar i l’individu va aconseguir l’èxit i fama gràcies a una cançó, però la gent sempre en vol més i acaba per oblidar les cançons, el nostre ara si artista, va veure com cada dia que passava era oblidat un xic més i sobrepassat pels nous artistes, va tornar a cridar a aquell amb qui havia fet el tracte inicial implorant un nou tracte, el problema és que ja no tenia ànima a vendre, i el preu per segons que, està força fixat... aleshores i davant la impotència va fer una proposició: “Potser jo ja no tinc ànima per a vendre, però te’n puc aconseguir tantes com en vulguis...”, l’altre part va somriure, poc li importava com acabaria allò, però fins aquell instant en que acabés sabia que seria divertit “D’acord” va sentenciar, “Però amb dues condicions, la primera és que han de lliurar l’ànima voluntàriament, i la segona és que un cop et fixis un objectiu no el pots canviar”, aquella nit es va tancar la reedició del pacte, al començament li costava a l’artista aconseguir que la gent li lliurés l’ànima, però com en tot la gent aprèn i amb els anys es va tornar un veritable expert, ell donava les millors cançons als seus seguidors i a canvi només demanava la seva ànima, suposo que per algú seria un canvi just, i més quan la gent li donava el que ell demanava considerant-se a més agraciada per fer-ho, doncs bé, el darrer objectiu d’aquest animavampus, era algú el pare de la qual creia en forces més coses que la majoria dels mortals, i qui ens havia demanat ajuda, poc li importava el que faríem, l’únic que volia era la seva filla, així que ja em teniu després d’un concert insofrible (sempre he preferit els artistes genuïns amb o sense talent, que els que tenen excés de talent i poc més...), davant la porta de l’individu en qüestió, les línies negres de la signatura d’autògrafs, havien donat pas a línies blanques sobre la taula que signaven en el cervell dels allí presents, la festa havia durat unes hores, la porta es va obrir i van anar sortint les assistents amb els ulls perduts i un somriure de felicitat, hagués pogut estar davant d’elles i ni tan sols m’haguessin vist, però vaig preferir veure-ho tot des de un segon pla, un cop va sortir la darrera la porta es va tancar, dins del camerino hi havia dues persones, l’artista i algú més, que amb la meva bona estrella de sempre segurament seria la tonta a salvar, el local estava buit tret d’alguns tècnics i un encarregat de la neteja que estava escombrant i cagant-se en tot, vaig centrar-me en la conversa que hi havia dins: “Saps, ets especial per a mi” va començar ell “Ets font de la meva inspiració, sense tu no podria composar cap cançó més”, jo somreia mentre imaginava com aquella subnormal era incapaç d’entendre la veracitat d’aquelles paraules “I saps?, necessito un xic d’ajuda teu” “El que vulguis” va dir ella, suposo que necessitant unes bragues noves o directament una esponja dins les bragues, vaig riure de nou pensant en el “mecagondeu” que faria el de la neteja quan entrés, “Necessito que em donis quelcom teu” “Què?”, després d’un silenci calculat ell va continuar “Necessito la teva ànima, sense ella jo no puc composar més, la necessito com a font d’inspiració, segur que tu també hi estaràs d’acord, mai estarem més units, la teva ànima a canvi d’estar sempre junts...” “Teva és!” va respondre ella, notava com la distància entre ells s’anava escurçant, era hora de posar un to de realitat entre aquell Romeo i Julieta, vaig obrir la porta entrant al camerino, els ulls d’ell se’m van clavar filtrant tota la ràbia d’un nen a qui se li pren el caramel just abans de començar-lo a llepar, la noia tenia els ulls oberts i va obrir la boca per dir alguna tonteria, la vaig apartar d’ell llençant-la contra la paret, al girar-me vaig esquivar el ganivet amb el que ell havia de matar la noia, si quelcom he aprés al llarg dels segles és que no hi ha perquè allargar l’inevitable, aquell subnormal havia de morir i no tenia cap ganes de jugar al gat i al ratolí amb ell, el vaig agafar pel coll aixecant-lo, “Dóna records a aquell amb qui vas pactar...” ell va sormiure, el molt cabron estava somrient, i aleshores ho vaig notar, allí hi havia dos cors bategant, però els dos s’anaven apagant, vaig girar la mirada i la vaig veure, ella asseguda contra la paret amb el ganivet clavat, encara no havia tornat al present, i molt possiblement ja no hi tornaria a cap present, per a ella tot seria passat, vaig donar una ordre al meu braç per afluixar la pressió però va ser tard, el cos va caure davant meu, una feina fàcil, fotudament liada com diria aquell, la porta del camerino es va obrir i va entrar el noi de la neteja “Perdoni, vinc a netej...” va veure l’escena i va dibuixar un somriure “Vampir, vampir, aquest cop crec que ho has embolicat tot un xic massa, i jo que em pensava que només passaria a recollir allò que era meu...”, es va acostar a la noia arrancant-li el ganivet “Torna-li l’ànima” li vaig dir “Saps, hauries de ser un xic més educat” m’hi vaig llençar però en el seu lloc només hi havia el buit, “Ais, ais, sempre heu estat uns mal educats els vampirs... i una ànima té el seu valor, tot i que ja en tinc unes quantes, i m’has tret una de les meves fonts de distracció, així que et podria proposar un pacte”, mai s’ha de pactar amb elements com aquells, mai, però com diu l’Agapito de perduts al riu i en boles, “I que vols a canvi?, no cal que et recordi que no tinc cap ànima jo...”, “Ja, tot i que una com la teva poc valor té, ja que està força clar on acabarà... et tornaré la seva ànima si et quedes sis dies amb ella” va dir assenyalant-la, “Passats sis dies, ella triarà si es vol quedar amb tu o marxar, si decideix quedar-s’hi tu no t’hi podràs negar, si vol marxar, lliure serà i podrà fer el que vulgui amb la seva vida” “Només això?” “Només això, vampir”, un tracte com aquell queia pel propi pes que portava alguna cosa amagada, i el somriure del cabron indicava que si es volia divertir ja havia començat a fer-ho, però poques solucions més tenia “Tracte fet”, doncs bé, ja em teniu ahir al cotxe amb una individua de la que no sabia res (he dit ahir?, uisss, no, no, seria: “Ja em teniu fa molt i molt de temps...”), i que em tocava tenir-la com a convidada una setmana a casa, si de fet hi ha dies que realment val la pena no existir i que tot no sigui més que un fotut fruit de la imaginació....