entrada 359 (any 2)

Avui dia de cafès, bé com quasi cada dia... i el tema de conversa m’ha cridat l’atenció, l’alegria generalitzada dels presents per que li havien partit la boca a un pobre vell, no entraré a valorar si el pobre vell s’ho mereixia o no, o si anava buscant calentar la boca i altres coses al personal, el fet és que la final un pobre subnormal (pertorbat mental segons els entesos) va cometre l’acte, i em suposo que ara sortiran els progres tot dient que al pobre imbècil (el subnormal d’abans), que ni tocar-lo, que no és més que un pobre malalt, suposo que els mateixos progres demanarien que el capessin si en lloc de pegar a qui ho va fer, pegués a una dona i després la violés, ara bé i com deia aquell cadascú veu la realitat com li interessa, al final entre tantes tontades i aprofitant l’avinentesa que hi havia un capullo amb qui volia parlar feia temps, no he pogut més: “Així que trobes bé el que van fer?”, “És clar que si, ja era hora li que partissin la cara a aquells cabron” “I?, vull dir, perquè era hora?” “Ostres no em diràs que ets un fatxa cabron tu també?, aquell paio és un impresentable i ja li està bé...” no ha acabat la frase, si tingués més sentiments possiblement m’hagués corregut al clavar el puny en el seu estómac i veure com queia al terra “Gràcies, me n’alegro que recolzis la idea que es pot anar pegant a tots aquells que ens cauen malament o senzillament són uns impresentables, perquè jo encara espero els teus reportings mensuals i ja m’he cansat d’escoltar allò de “Ara els porto que tinc feina i no els puc revisar””, la resta dels capullins d’alelí han quedat en silenci, suposo que valorant les seves pròpies paraules, aisss, que de fàcil és parlar i pronunciar-se quan del mateix no es deriva cap acte o reacció, ara bé, el que agrada més a la gent és decidir qui pot rebre o ha de rebre els cops, ja sé sap que mentre els rebi un altre no serà un mateix l’objectiu dels mateixos, he acabat el cafè mentre la persona que m’ha alegrat el migdia ha marxat al servei, la resta han anat excusant-se deixant-me sol, ha estat aleshores quan somrient l’he escoltat, el silenci en tota la seva magnitud, i com deia aquell “Si el que has de dir no és més bonic que el silenci millor callar-se”, fins i tot en Budha ho deia, “La gent es queixa de que no es troba bé, i no paren de parlar explicant els seus problemes, el que hauria de fer la gent és callar, i aleshores escoltar el silenci, un sempre està menys malalt quan veu com està la resta del mon”....