entrada 371 (any 2)

Avui estava escoltant als Placebo que sempre són un plaer, quan he recordat la nit passada, entre partida i partida i entre tonteria i tonteria vaig sortir una mica a que em toqués l'aire; la vaig notar força abans que parlés, però li vaig donar el plaer fent-me el sorprès, la Carolina molt possiblement sigui força del que ja deien els M Clan, “Fa una bona nit” va dir acostant-se “Bé, si una bona nit és una nit amb un fred de collons, així ho podríem dir”, es va acostar encara un xic més, i vaig tenir la mateixa pertorbació que el dia que vam ser presentats, i d'aquell distant dia ja fa més de tres cents anys, des de les hores l'he anat veient i sempre ha estat igual de genial, en ella el temps és un premi que ja fa forces anys que no la pot millorar, li vaig veure els ulls i em vaig seure recolzant l'esquena en un tronc, ella es va seure all meu costat i va recolzar-se en la meva espatlla “Tinc la sensació que fa segles del darrer cop...” vaig somriure sense poder reprimir una rialla, “De fet, fa segles tot i que aquell cop va ser al costat del mar”, “El mar... bé suposo que tota aquesta neu davant nostre bé es podria prendre per un mar...”, ella va agafar aire escopint a la fredor de la nit: “Saps, el meu marit m'enganya... i no li puc retreure, cada cop que em mira noto el seu odi, perquè cada dia que passa per ell és un dia menys i en canvi per a mi, no deixa de ser senzillament un dia... fins i tot li he plantejat de tenir un fill, però aleshores encara es torna més malaltissa la seva mirada, i acaba per recordar-me que amb mi ja n'hi ha prou de persona diferent”, “Bé, ser diferent tampoc ha de ser per força negatiu”, “No et facis el tonto, ja saps que el diferent dels humans en el nostre sentit s'acosta més al concepte d'aberració, i a vegades em pregunto si realment ho som...” “Ja ho saps, que qui dóna el cor, corre el risc que li trenquin”, “I tu hauries de saber que aquell que no el dóna sap amb tota seguretat que mai serà feliç, i perquè més que per ser trencat podria servir un cor?, saps a vegades entenc al meu marit, jo sóc el que era el primer dia que ens vam conèixer i en canvi ell ha canviat, i per ell aquest no canvi meu li sembla una traïció, sembla com si em volgués fer pagar el que passarà quan ell no hi sigui, i vulgui fer allò que creu que jo faré...”, suposo que els humans són incapaços de veure l'afortunats que són fins que ho perden tot, el seu marit era incapaç de veure la dona que tenia amb ell, i la por del que passaria quan ell no hi fos, feia que es perdés tot el que podia passar en el temps que teníem, havia dit la frase forces vegades i sempre amb el mateix resultat, i aquella nit no seria menys “Ja saps que jo...”, ella va somriure deixant un petó entre el meus llavis, “Si ja ho sé, però també saps que et prefereixo com amic abans que com amant” es va aixecar allargant-me la mà “Saps, el he promès que et tornaria a fer entrar, sense tu no tenen a ningú a qui desplomar a les cartes”, em vaig aixecar recordant una cançó de feia forces anys...

How you turned my world, you precious thing
You starve and near exhaust me
Everything I've done, I've done for you
I move the stars for no one

You've run so long
You've run so far

Your eyes can be so cruel
Just as I can be so cruel
Though I do believe in you

Yes I do

Live without the sunlight
Love without your heartbeat
I, I can't live within you
I can't live within you

(sigh)

I, I can't live within you