entrada 353 (any 2)

Hi ha gent que té poc sentit de l’humor per no dir directament que no en tenen, fa uns mesos em van convidar a una boda (bé, jo anava de “borinot acompanyador” de la persona a qui realment havien convidat), i com en els casos en que no ets part interessada o interessant, no vam ser més que unes putes fitxes de tetris per omplir algun que altre buit de les taules, així que estàvem en una taula variopinta on les hi hagin, sent tots conscients que la nostra col•locació en la mateixa, era una idea clara del respecte i del que pensaven els nuvis (ara ja marit i muller) de nosaltres, doncs bé, com no podia ser d’una altra manera la conversa formal va anar passant per diferents temes, i veient una audiència tan entregada i interessada en les meves respostes vaig anar responent el primer que em va passar pel cap per tal de fer més amena l’estona i més divertida, si us he de ser sincer no recordo massa bé la darrera part de la conversa el que fa que em sigui impossible determinar la realitat o no del que vaig dir, la meva acompanyant intentava avisar a la resta que era un exagerat i que no fessin cas del que deia, però davant una audiència entregada allò no era més que benzina per donar credibilitat al que estava explicant, al final de la festa ens vam acomiadar i un matrimoni ens va dir que ho havíem de repetir i que ja parlarien amb els nuvis per fer un soparet (expressió gilipolles, perquè un sopar és un sopar o no és res...), doncs bé, vet aquí que van passar els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i és més fins i tot m’he creuat amb el matrimoni infeliç i ells m’han ignorat, i mireu que un tot i ser un vampir també té el seu cor... doncs bé, l’altre dia em van trucar tot dient que estava convidat a un sopar, al famós sopar pendent, i que ja em podia preparar, així que ja em veieu de nou de borinot acompanyant, un cop a la casa la meva acompanyant i la nova muller em van recriminar tot el que havia dit mentre el ara marit es partia el cul reconeixent que la seva dona tenia uns amics força idiotes, i em van demanar que fos amable i demanés disculpes, sempre he cregut que creure’s una mentida té dos parts, la de qui l’explica que és culpable d’explicar-la i la de qui l’escolta que és culpable de creure-se-la, de fet sense el subnormal que s’ho creu tot no hi hauria mentiders ni mentides, així que res, vaig esperar que arribessin la Barbie i el Kent, i després de les primeres salutacions i de seure’ns a la taula vaig demanar la paraula: “Sento el que vaig dir el dia de la boda, possiblement perjudicat per la beguda, amb tot sento de debò haver dit tot el que no era, ara bé....”, i aquí va canviar la cara de la meva acompanyant i la dona feliçment casada... “Si vaig mentir el dia de la boda, us hauríeu de preguntar si no ho estic fent ara, perquè ja ho va dir algú, no us hauria de preocupar que us hagués dit una mentida, sinó el fet que a partir d’aquell moment ja no podreu creure en mi”, “Con un par de cojones!” va dir el marit que aquella nit segurament va dormir al sofà “Mira, si vols els deixem una estona i anem a fer una copa, i veus la meva col•lecció de còmics del Llanterna Verda” em va dir ell tot aixecant-se, un cop fora del menjador va agafar aire “Saps, me l’estimo molt, ara bé té cada amic que és un gilipolles integral, segurament tu no ets amic d’ella”, “Jo?, doncs no massa, de fet vaig anar de consort a la boda” vaig respondre mentre acceptava la seva copa, des del menjador arribaven els crits del mascle ferit de nou en el seu orgull, davant de les presents intentant demostrar l’indemostrable....