La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 7 de desembre del 2009

entrada 351 (any 2)

Ahir vaig tenir una visita de fet no l’esperava, una trucada i vam quedar per fer el cafè, no m’agrada barrejar la feina i la vida personal, però pel to ja vaig veure que li calia parlar una estona, després del segon cafè que va assaborir com si fos aiguardent es va deixar anar... “Saps, mai he dubtat de que la finalitat del que fem és correcte, ara bé dels mitjans per aconseguir-la si que en tinc alguns dubtes”, vaig somriure, semblava estrany que algú tan intel•ligent com ell, hagués trigat tan en veure un fet tan obvi, molt possiblement entre masters i cursos d’especialització no n’havia fet cap sobre la veritable naturalesa humana, “Bé, que vols que et digui... al final no ens jutjaran pel que haguem fet, se’ns jutjarà pel que haguem aconseguit, fa anys algú em va dir que una vida de valentia no justificava un segon de covardia, en canvi un segon de valentia justifica una vida de covardia”, va apurar el cafè deixant anar un sospir “Saps que la teva frase té debilitats des de qualsevol punt de vista analític”, “Molt possiblement, però era el que volies escoltar”, “Veus això si...”, “I que són les paraules sinó les eines dels mentirosos...” “Veus, aquesta frase està més ben construïda, tot i que no em satisfà tan com l’altre, suposo que en la realitat hi ha el que volem escoltar i el que escoltem, el que volem dir i el que diem, i el que volem fer i el que fem”, vaig omplir-me una tassa de cafè tot observant el sucre que quedava de l’anterior, un xic més de sucre i la tarda seria perfecte... vam comentar diversos temes i se’n va anar, un cop la porta es va tancar va sortir la meva convidada, “Saps, no envejo la teva feina, ufff, quina putada de dilema...” “I tu?, que en creus?” “Jo?” “Si, tu, les opinions són com els culs tothom en té una, més o menys agraciada però tothom en té una” “Eisss i de cares tothom en té també una” “Si, i forces vegades semblants als culs, així que n’opines”, “No sé, no entenc molt bé el fons de tot plegat”, vaig somriure, en la meva llarga existència he conegut infinitud de covards i tots tenen un fet comú, s’acullen a la ignorància per no dir allò que els pot comprometre, “És fàcil, ho posarem amb un exemple, tu tens una amiga que té un nuvi, o folla amic com dieu ara, doncs bé, tu saps que aquell tipus és com tots els homes, és a dir no perd oportunitat d’explorar noves terres i forats (això va amb l’instint aventurer del sexe masculí), aleshores decideixes que li demostraràs a la teva amiga el que fa la seva parella i te’n vas al llit amb ell, un cop fet li ensenyes a la teva amiga la gravació que n’has tret, possiblement el resultat final que desitjaves era bo, ara bé els mitjans més que qüestionables” “I no, podria follar-me’l i callar?”, vaig deixar anar una riota, tonta, el que es diu tonta no era, “Saps, si ho fes segurament la perdria com amiga....” “Ahhhh, veus, aquest és un altre dilema, no li diries per no perdre la seva amistat i no perquè siguis amiga d’ella, en el fons el que prima és el sentit egoista de tenir amics per sobre de fer allò que realment necessiten els nostres amics” arribats a aquest punt vaig anar a la biblioteca i escollint un llibret li vaig llençar, ella el va agafar a l’aire llegint-ne el títol “Hagakure?, deus tenir pocs amics tu”, “En això tens raó, i si el que he de tenir són com el que ha marxat, que vols que et digui...”

Se ha dicho: "Si queréis sondear el corazón de un amigo, caed enfermo." Una persona a la que consideráis amiga cuando todo te va bien, y que os da la espalda como un extraño en caso de enfermedad o de infortunio, no es más que un cobarde. Es mucho más correcto cundo un amigo debe enfrentarse con el infortunio, estar cerca de él, visitarlo y socorrerlo. Un Samurai no debe jamás, mientras viva, permitirse distanciarse de aquellos de los que es deudor espiritualmente. He aquí por lo tanto un medio para medir los verdaderos sentimientos de un hombre. La mayor parte del tiempo nosotros nos dirigimos a los demás para pedirles ayuda y luego los olvidamos en cuanto la crisis ha pasado.

4 comentaris:

maria ha dit...

Que egoistes que som...Una gran reflexió,felicitats!
Un altre post per recordar:
“Al final no ens jutjaran pel que haguem fet, se’ns jutjarà pel que haguem aconseguit, fa anys algú em va dir que una vida de valentia no justificava un segon de covardia, en canvi un segon de valentia justifica una vida de covardia”.
I si me l'apunto al blog?^-^

Molon labe ha dit...

Jajajajaja cap problema, com deia aquell els meus mots son el meus regals més preciats...

maria ha dit...

Hauré d'inventar-me alguna tàctica per poder ficar més cites de les teves.Les trobo molt interesants ^-^.Ja t'he penjat...

Agnès Setrill. ha dit...

És el que és cou...