La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 18 de desembre del 2009

entrada 362 (any 2)

Ahir em va venir a la memòria una història que em van explicar fa forces anys, diuen que al centre del Japó (si, sempre el Japó) hi havia un centre d’ensenyament on els estudiants desitjaven arribar al màxim del coneixement, al idealístic estat d’iluminació (aquell que el putu gusilu iniesta té sense massa esforç...), doncs bé el centre eren tot un grapat de cercles concèntrics, i a cada cercle en teoria hi havia un major grau de coneixement, ara bé, només hi havia una norma, un cop entrat en un cercle no es podia tornar enrere, això provocava que la gent s’ho pensés força abans de fer un nou pas, ja que fer-lo implicava trencar amb tot el que es tenia sense saber que es tindria a canvi, a més, també es perdia el contacte amb tots aquells que els envoltaven, així doncs, hi havia gent que decidia quedar-se en un dels cercles, ja que la seva felicitat present era molt superior a l’expectativa de felicitat que tenien si canviaven de cercle, amb tot, sempre n’hi havia que feien el pas, i a la porta sempre els hi preguntaven el mateix “És el teu desig d’iluminació personal, superior a la felicitat que tens en aquest estadi?”, si la resposta era afirmativa es passava al següent estadi, un cop fet el canvi forces intentaven tornar enrere enyorant el que hi havia deixat, la gent, el lloc... i és que a més un s’hi havia de passar un mínim de temps a cada nou cercle, i el que desanimava als que s’aventuraven al següent espai és que en aquest cada cop hi havia menys gent i la que hi havia restaven sempre tristos pel que havien perdut en l’estadi anterior, doncs bé, la història diu que una persona va anar passant per tots els estadis, sense permetre’s gaudir de cap dels mateixos, el seu objectiu era un de sol, arribar a la il•luminació, un fotut vulcanià que mai va dibuixar un sol somriure ni va empatitzar amb els que el rodejaven, es preguntava el perquè havia de perdre el temps amb els estúpids que el rodejaven aprenent allò que ja sabia, doncs bé, va anar passant per portes i un dia es va trobar davant la darrera porta, va trucar i va esperar la pregunta, però aquest cop li van canviar, només li van preguntar “N’estàs segur?, vols anar més enllà deixant tot el que has vist enrere i perdent-ho?”, “Si” va contestar “No m’importen els altres ni el que facin, el que desitjo realment és la il•luminació i el coneixement, i no per compartir amb els altres, sinó per mi mateix”, “Així sigui” va dir la veu i la porta es va començar a obrir, un cop oberta el sol el va encegar i va fer uns passos fins creuar-la, va ser aleshores que ho va veure, aquell lloc li era conegut, era el mateix lloc al que havia arribat feia forces anys quan va iniciar el camí, no eren cerclers concèntrics, sinó que poc a poc havia tornat a l’inici surtin del cercle, la veu li va dir “No has entès res, i hauries de començar de nou el camí, poc podem ensenyar a aquell qui és incapaç de restar amb els seus i els abandona només per aprendre i ser millor que aquells amb qui hauria de compartir la seva existència”, aleshores ell va somriure per primera vegada en molts anys...

4 comentaris:

Goculta ha dit...

be, suposo que aquella darrera porta, i malgrat tornar al principi, per fi el va conduier a un veritable coneixement.. o no?

Molon labe ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Molon labe ha dit...

O no, perquè tot el coneixement possible associat a un desconeixement volgut envers els altres, ens porta senzillament a ser uns totals ignorants del que ens envolta per molt que sapiguem, amb tot, crec que van enderrocar el temple per fer-hi un resort... sinó els hi podríem preguntar...

maria ha dit...

Vols dir que és real això?
Els déus de qui m'envolto fa temps que han tocat sostre i només imposen els seus coneixements.^-^
Des de l'entrada de la primera porta.