La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 22 de desembre del 2009

entrada 366 (any 2)

Definitivament ja tenim el Nadal a sobre, i entre les vacances dels que haurien de revisar el que diuen alguns i la facilitat de paraula que fa que molts ni tan sol raonin el que enraonen... fa que llegint algunes declaracions a un li tremolin les bases de la seva cultura occidental... avui llegia al diari “La solució als problemes som nosaltres”, eisss, res a dir, força bé, un bon titular, d’aquells que promouen allò del “yes, we can”, ara bé acabava amb un “I també sé que la solució als problemes sóc jo”, aissss, lleig, lleig, en tot cas la solució podria ser en Superman o Terminator, i per algunes noies en Lobezno tot i que si tot el que li surt té tanta punxa i talla, quasi que no..., i el que m’ha fet gràcia és que després de llegir-ho un parell de vegades hi he caigut... si la solució als problemes som nosaltres, jo també la solució als problemes, i doncs?, quin obscur motiu fa que la primera frase sigui acceptable i la segona no?, doncs bé, la sempre molesta sensació que de salvadors “individuals” del mon ja n’he tingut prous, i que prefereixo salvar-me jo mateix a que ho facin els altres, i això em porta aleshores a que la solució dels problemes sóc jo, arghhhhh, la mateixa frase que estava criticant, si com deia un amic meu, no hi ha visions personals de les cosses, sinó senzillament interessos personals en les cosses, que provoquen la visió... amb tot un senzill “I jo formo part de la solució als problemes” hagués estat prou satisfactori, tot i que no hagués cobert l’orgull personal de qui parlava, per qui compartir està més a prop de sofrir que no pas de gaudir (eisss, tots tres amb “ir”), doncs bé la segona frase tampoc es queda enrere, a una famosa li pregunten “Un desig?”, i és clar, un espera quelcom de no menys alçada que: la pau mundial, la fi de les guerres, de la fam, de les malalties, doncs res, res de res, la tipa diu “Estar amb els meus...”, a veure, algú que té pasta i força pasta a més, entenc que pot estar amb els seus que no meus, sense massa problemàtica, i això no hauria d’entrar dins la categoria dels desitjos (vaja, això o que per aquesta persona, els hi poden donar pel cul a la resta dels mortals, que també podria ser...), com he dit al començament, d’aquí demano que es facin serveis mínim i de guàrdia dels correctors d’estil, i que ens estalviïn aquestes frases que provoquen que jo escrigui tonteries com aquesta i vosaltres hi perdeu el temps, com deia aquell la facilitat de paraula i escriptura fa que alguns no donin importància al que diuen i d’altres que no ho fem en el que escrivim... i és que no sé on arribarem a parar, amb el feliç que són els pandes en un bon bosc de Bambú...

1 comentari:

maria ha dit...

Al món dels individualistes, segurament:jo,jo, jo,jo,jo...francament,cansa una mica sentir-los^-^.