entrada 367 (any 2)

Deu ens lliuri dels pares noels de centre comercial i dels mestres sense càtedra o disciplina (també anomenats espavilats toca collons), i us preguntareu el perquè de tot plegat, doncs bé, l’experiència ens ensenya i il•lustra que de la mateixa manera que els icebergs no van ser bons pel Titànic ni Dallas pel Kennedy, els a dalt nombrats no són bons per la humanitat i podrien ser tots morts de la forma més dolorosa que us pugueu imaginar (com per exemple fer-lis veure tots els episodis de cuéntame seguits...), l’altre dia estava al cinema, jo i vuit cents milions de subnormals més, idiotitzats amb unes ulleres de cul de got, tots mirant una pantalla blanca i babejant, que un pensava: “Ja veuràs quan comenci la peli, paraigües faran falta...”, i de sobte, una veu entre el tumultu dient “Perdoni, que les meves ulleres fan pampallugues”, un brunzit va sortir de la massa, semblava que l’efecte pampalluga s’anava extenent, i ja veus al pobre noi del cinema canviant ulleres, i és clar, al final es va quedar sense ulleres, així mentre anava a una altra sala a matar els d’allí per portar-les als d’aquí (de fet aquest fet és força repetitiu al llarg de la història dels humans), se’ns diu que cap problema que la peli començarà amb retard (ole, ole, manolito), con un par... al final i després de canviar les ulleres tres vegades, va aparèixer un tipus entre els subnormals dient que de fet era normal el tema de les pampallugues, doncs bé, mentre la gent es plantejava com matar aquell cabron, van saltar els imbècils que tenien les ulleres sense pampallugues, i és clar que sense pampallugues subnormal, idiotitzat, estebanil!! que tens les ulleres sense piles, que el conillet del duracel també fa vacances per Nadal tontettttt, doncs res, un cop tot solucionat va arrancar la peli, un cop finalitzada i mentre sortíem del cinema on el més divertit havia estat la psicosi de les ulleres (i després us pregunteu com una malaltia de segona pot agafar les primeres pàgines de la premsa), vaig escoltar el crit d’un nen, qui totalment fora de si marxava corrents d’un pare noel que l’intentava agafar (suposo que aquest nen quedarà traumatitzat, i de gran serà un caça pares noel professional), doncs bé, el nen cridant “Papa, papa, papa...” i corrent sense direcció, quan de sobte i encara no sé perquè s’enfila cap a mi i se m’agafa a les cames sense deixar de dir “Papa, papa, papa, papa...”, la mare darrera i el pare a una distància per evitar el ridícul que segur que li va dir a la mare: “Eisss que el fill es teu, tot i que la idea d’aterroritzar-lo amb el pare noel ha estat meva...”, la mare es va acostar demanant disculpes, el nen va aixecar la mirada i va quedar sorprès de veure com havia canviat el seu pare, la meva acompanyant esperant una explicació i el veritable pare preguntant-se que passava allí, davant allò no vaig poder més que dir: “I quan li fem un germanet?”, la mare va somriure i mentre s’acotxava a recollir al nen...