entrada 368-2 (any 2)

Era un hivern fred, un hivern fred i una de les moltes i fotudes guerres a les que els humans m’han abocat, i en aquesta i per fer-ho més animadet algun animalet havia decidit que podia fer de putu Miguel Strogoff (per als jovenets, us diré que encara no hi ha joc a la play de les seves aventures, ni cap remake modern de la seva història), és una obra de Jules Verne qui juntament amb Emilio Salgari i forces altres formen part dels més tristament oblidats, un altre triomf del sistema, qui decideix a qui i que cal llegir, doncs bé, i deixant de desvariar (cosa a la que porten els anys), estava anant d’una trinxera a una altra quan el vaig escoltar, el soroll sec d’una arma al carregar-se, quasi que vaig poder escoltar el soroll del projectil passant del carregador a la recàmera, vaig escoltar la respiració acompassada la lleugera pressió del dit en el gallet, només quedava l’estrèpit del tret i poc més, enlloc d’això algú va dir uns metres davant meu “Vols, morir o vols viure?”, vaig acostar-m’hi un xic més, entre la neu i el fang un franctirador de l’enemic, vaig aixecar un xic el braç i darrera seu van aparèixer dos companys meus: “Possiblement la pregunta sigui correcta, ara bé, igual qui la fes hauria de fer seria jo”, va somriure, suposo que no sempre podia parlar amb aquells a qui disparava, i només aquells que passen llargues estones sols valoren la solitud i la bona companyia, vam compartir el poc que teníem, i vaig observar com ells estaven igual o pitjor que nosaltres, la tropa mor mentre els generals viuen, i fa gràcia, que per que visquin els generals sempre calen soldats que morin i que creïn la necessitat de tenir generals... em va explicar que era franctirador des de jove, provenia d’una aldea allunyada de qualsevol punt civilitzat i ho preferien així, així que la seva feina era evitar visites inesperades, amb una ganyota va dir que la seva quota diària era de dos soldats morts, de fet tan li fotia com acabés allò, només agraïa al subnormal de l’oficial que s’hagués pensat que tots eren com ell i baixés tant el llistó, no vaig dubtar ni un moment que hagués pogut pujar força aquella quota si ho hagués volgut, amb un somriure i apurant una cigarreta em va dir que l’únic que trobava a faltar era que no li haguessin deixat la porta oberta a triar el bàndol de les víctimes, ja que hi havia forces imbècils en el seu propi exèrcit i que gustosament hagués anat alternant entre uns i els altres: “Deu és tímid per fer tota la feina i treure a tots els que calen, a més si m’equivoco i en trec un dels bons, segur que Deu podrà desviar el meu tret” va dir amb un somriure “Vaja, no fas pinta de ser massa de poble” li vaig contestar, ell va somriure “Potser sóc de poble, però això no vol dir que siguem rucs, i tu tampoc fas massa pinta de carter”, vaig retornar el somriure, possiblement li hagués pogut dir que la meva missió era acabar amb els franctiradors i veure la cara de sorpresa al poblerí il•lustrat que tenia davant meu, però em queia bé el tipus, així que vaig agafar aire per dir “Realment m’han demanat que matí al vostre general”, va quedar sorprès, va dibuixar un nou somriure, passant-me la cigarreta “És la tenda del centre, jo et cobreixo des d’aquí, segur que a aquell Deu el voldrà veure aviat per enviar-lo d’una puntada a l’infern, i saps,?, segur que li agradarà que li fotin una puntada al cul; a més aviat acabarà l’hivern i no hi ha res com la primavera en el meu poble”, “Llàstima que si mai decideixo passar-m’hi acabaré amb un tret” li vaig dir, ell va somriure picant-me l’espatlla “Veus, tu tampoc ets tonto carter, i crec que tens un lliurament urgent a fer...”