entrada 365 (any 2)

Avui a primera hora estava fent el cafè quan l’he vist entrar, de fet m’ha sobtat veure’l en aquella cafeteria, però ja sé sap que el genis tenen aquestes coses, l’individu és un dels especialistes en resoldre problemes, crec que ja he escrit en alguna altra ocasió sobre l’angelet, i com fot els pels com escàrpies cada cop que obre la boca, doncs bé, ha entrat i després d’intentar ignorar-me (cadascú sap fer de lo seu), amb un gest resignat ha vingut “M’havies vist?, no?” ha preguntat sense massa convicció “Si, t’he vist, però si vols estar sol no tens més que dir-ho...”, ell ha fet que no amb un gest i ha demanat un cafè i una copa de conyac, veient com ho ha demanat he intuït que el matí tot i començar feia ben poc ja havia estat dur per ell, ha observat la sala veient a uns jugant als escacs al fons del local, ha anat arrufant el nas a cada jugada i apurant la seva copa de conyac, sense descans n’ha demanat una altra “És dura la vida, oi?” li he preguntat amb un somriure, “Dura?, una tortura quan la gent no veu res... aquells subnormals s’ha passat no menys de deu opcions d’acabar la partida” “Bé, igual la volen fer durar”, ell ha somrigut per primera vegada “Cecs, sou cecs, saps? Ahir vaig escoltar una frase que em va fer replantejar forces coses, la diferència entre la vostra intel•ligència i la meva es tal que esteu més a prop d’alguns primats que de mi en distància, és a dir que per mi entrar aquí és com anar al zoo, qualsevol relació amb vosaltres podria titllar-se d’una malaltissa zoofília...”, i va caure la segona copa, va aixecar el braç per demanar-ne la tercera, “Saps que diuen els argentins?” li he prguntat, veient el seu silenci i abans que deixes anar un “Cheeee viste” que són intel•ligents però tenen un sentit de l’humor que se’l poden posar al cul li he dit: “Que el Tango és un ball masclista on n’hi hagi, ja que l’home ha de ballar bé per tal que la dona es pugui exhibir, i tu com a dona com que no...”, la copa ha parat en el seu recorregut i ha tornat al taulell, han passat uns segons fins que un somriure se li ha dibuixat a la boca igual com quan un etòleg descobreix que el simi que està ensinistrant no es tan tontet, “Si em fa el favor de servir-li una altre cafè” ha dit a la cambrera, cafè que no m’hagués importat d’acceptar si no fos perquè hagués tingut un regust a plàtan de premi, ha pagat i quan sortia la partida d’escacs del final ha acabat, just a la porta s’ha girat mirant el taulell d’escacs i la posició final de les fitxes, ha mirat el seu rellotge i ha sortit tot dient: “Han perdut deu minuts de la seva vida allargant el que era inevitable...”