entrada 363 (any 2)

Ahir divendres, doncs ahir va tocar sortir, vaig aparcar el cotxe on sempre, pels altaveus en Morrissey s'acomiadava, un cop dins del local van ser els Coldplay qui van bombardejar amb la seva música, el local estava com sempre i després de saludar als que un vol saludar, i de retornar les salutacions d'aquells que es podrien podrir en qualsevol dels inferns xinesos i que tenen la mala costum de saludar sense ni tan sols interessar-se si ens venen de gust les seves salutacions..., per tal d'oblidar o fer-ho més passador un no té més remei que llençar-se a la beguda, lamento la pèrdua de l'encant en la borratxera, ara sembla que es tracti d'una carrera etílica per veure qui acaba per caure abans, fa temps un podia gaudir de l'alcohol i aquest agraït oferia possibilitats que ara es perden en la velocitat en la que es viu, després d'algunes copes i encara no entenc el fosc motiu del fet, pels altaveus van sonar els Hombres G amb possiblement una de les seves millors cançons i sense voler em vaig perdre en la immensitat de l'escot de la que tenia davant, com sempre una promesa de felicitat amb un fons fosc i deu ni do quin fons i que fosc, la meva ment va anar força enrere, vaig recordar com se m'havien encarregat feia segles que acompanyés a un hereu a una guerra i que el mantingués en vida, mentre observava com li acabaven de fixar l'armadura i memoritzava totes aquelles parts de la mateixa que no li calien, i que en resum no li servirien de res i l'entorpirien més que cap altra cosa, un cop el vailet es va veure davant el mirall es va girar amb un somriure, un somriure de nen que acaba de tocar un joguet nou, fotuts i imbècils subnormals d'humans, la seva mare se'm va acostar “Promet que me'l retornaràs” “Amb el seu escut o damunt d'ell” vaig deixar anar sense entendre el motiu, mentre el veia somriure i fent broma amb els seus amics, vaig girar-me veient el sol que entrava per la porta, suposo que ara podria deixar anar un “Alea jacta est” creuant la porta, però si quelcom he descobert és que no hi ha res més trist que intentar glorificar l'estupidesa, el viatge va ser llarg és el que té no disposar dels moderns vehicles, amb tot, tenia un punt positiu, un veia com les tropes s'anaven posant nervioses, i dels que no es posaven nerviosos un se'n podia guardar prou, perquè la guerra té una fotuda costum de voler-se follar sempre als més valents i als més bojos... durant tot el viatge no va parar de preguntar-me “Falta molt?, com és una guerra?”, mai vaig contestar, passades una setmanes vaig acostar-me als que havíem enviat a l'avantguarda i que ara els teníem just davant, des del turó on estàvem vaig veure el camp de batalla, no vaig poder evitar deixar escapar un somriure mentre veia a un dels meus homes deixant anar l'esmorzar, no el vaig veure venir, el meu protegit es va posar al meu costat amb una brillantor als ulls “La guerra!” va dir forçant al seu cavall a baixar el turó “Si, la guerra i la mort” vaig pensar mentre el perseguia, la seva velocitat va anar alentint-se fins quedar parat, estava entre piles de cadàvers, sobre les mateixes aquells que sense escrúpols cercaven les darreres pertinences dels morts, fins i tot s'escoltava algun que altre crit d'auxili d'aquells donats per morts i que havien despertat en un infern terrenal, a una certa distància voltors i gossos salvatges ens miraven amb un somriure de qui sap que no li faltarà menjar en una bona temporada, hi vam estar mesos en aquell camp de batalla, no hi ha res pitjor que dos bàndols amb tropes igualades, vaig descobrir en l'altre bàndol germans de foscor amb qui passava les nits i amb els que reia de com de rucs eren els humans, la pregunta del meu protegit va anar canviant ara només em preguntava cada mati “Falta molt? per acabar amb això?”, la seva persona va anar caient com ho va fer la seva armadura, el joguet s'havia convertit en una tortura, una freda matinada en un dels darrers assalts la vaig veure, l'he vista infinitud de vegades, però sempre té la fotuda capacitat d'encisar-me, tenia clar que jo no era a qui havia vingut a buscar, vaig veure una brillantor i em vaig creuar, no era el meu moment, de fet mai ho ha estat i la meva cota de malla era força millor que la del meu protegit, amb tot l'impacte va ser brutal i em va llençar al terra, al obrir els ulls la vaig veure al meu costat “Mal fet minyó, no ets tu a qui volia, i saps, possiblement li hagués fet un favor traient-lo d'aquí”, els dies van anar passant, caient com anys sobre el meu protegit, al final la guerra tal com va començar va acabar, sense guanyadors ni perdedors, no hi ha glòria sinó hi ha triomf diuen, així que vam marxar tal com havíem vingut, molts menys en carn i os, i alguns més en esperit, quan vam arribar al seu castell vaig poder veure la seva mare des de un dels torreons, un cop la vam tenir al costat vaig sorprendre'm al veure que ara la seva mare ara semblava la seva germana, el van acompanyar a la seva cambra despullant-lo i banyant-lo, oferint-li els millors menjars, ell no va dir res, només em parlava a mi de tant en tant “Perquè, perquè, no entenc, el perquè de tot plegat, com pot un Deu deixar que els homes facin el que fan...”, les guerres són cabrones quan un hi ha estat no hi retorna, la guerra no s'acaba mai, la gent té memòria i aquesta sempre retorna, en aquella guerra s'havia donat una de les màximes més certes, en les guerres els homes fan el millor i el pitjor i en aquella el concepte de pitjor s'havia quedat sense paraules humanes per descriure'l, ell va tenir malsons totes les nits, els morts el venien a veure només per estar amb ell, i ell desagraït i espantat els intentava fer fora, aquells amb qui havia lluitat i que havia deixat morir, aquells amb qui havia begut i gaudit ara li provocaven un terror inimaginable, un matí estava passejant per les muralles quan vaig veure la seva mare “Saps, et vaig demanar que me'l retornessis, i et maleeixo per haver-ho fet, a tu i a tots els que viviu d'aquest negoci, fa temps vas traspassar una línia i amb els teus cants de sirena has fet que el meu fill també ho hagi fet, i ara ja no en pot tornar, maleït tu i els que són com tu, espero que al final tinguis el premi que et mereixes”, em va deixar allí sol, com si no tingués clar jo mateix el premi que m'espera... vaig retornar al present quan la maxi tetona se'm va acostar “T'agrada el que veus?”, vaig apurar la copa sortint del local, la nit havia acabat, a vegades passa això, tots tenim un passat i a vegades aquest ens ve a veure en el pitjor dels moments... un cop en el cotxe els Editors em van donar la benvinguda....

I de regal...
Link 5