entrada 361 (any 2)

Ahir festa a l’empresa, i festa grossa, sempre va bé tancar algun bon negoci abans d’acabar l’any tot i que aquest derivés de les activitats extra professionals que fem, però no vull treure mèrit al que ho va aconseguir, de fet les paraules més pronunciades ahir van ser les de “genialitat” i “meritòria” i fins i tot, el cap en un atac de sinceritat va dir:“L’esforç ajuda però la genialitat decideix”, i l’orquestrador de tot allò rebent les felicitacions, molt possiblement serà un dels que en el proper sopar d’empresa tingui el privilegi de compartir la taula central, amb tot, en un moment algú se li va acostar i li va deixar anar una frase a cau d’orella, la cara de l’interessat va canviar, no em va caldre optimitzar el sentits per saber el que li havia dit, és pràctica de l’empresa de fet l’he escoltada multitud de vegades “Respice post te! Hominem te esse memento”, que una mala traducció vindria a dir “¡Mira tras de ti! Recuerda que eres un hombre” ( y no un Dios), tot i que alguns diran que la frase original era una breu “Memento Mori” un senzill, clar i brutal “Recorda que moriràs”, de fet que li diguessin aquella frase tenia dos motius, el primer recordar-li que la fortuna és una puta força esquiva, i que no acostuma a dormir dos cops en el mateix llit (per sort de molts i desgràcia de pocs), i d’una altra recordar que havia tingut una genialitat però que no era un geni, de fet hi ha una clara diferència entre els que tenen genialitats i els genis, els primers poden ser un qualsevol, la democràcia intel•lectual fa que tothom pugui tenir en un moment donat una idea genial, però això no comporta que se’n tinguin forces més o senzillament cap més, en canvi un geni viu eternament en el país d’Alícia, ell no veu el mon com la resta dels mortals, per a ell el mon és un lloc amb unes regles i unes normes que res tenen a veure amb la dels homes, la genialitat que és una excepcionalitat pels normals, es una normalitat pels genials, de fet transpiren idees i genialitat pels seus porus, i lo bo és que no saben actuar de cap altre forma, una vegada em van preguntar que poses un exemple, que definís el que explicava, recordant el cap de setmana anterior no em va costar massa: Rossi és un geni i el Lorenzo algú que fa coses genials de tan en tan, i si una cosa s’ha de tenir clara, és que jugar contra un geni és com jugar amb algú qui té les cartes marcades, senzillament perquè les seves regles no són les vostres, el que vosaltres heu de pensar ells ho veuen, i quan ells pensen, aleshores, aleshores, el mon canvia... un cop parlant amb un geni em deia “el meu problema, és que no em sé avenir de com la gent és incapaç de veure el que jo vec, en realitat no sóc cap geni, senzillament sóc un tarat que vec les coses sota unes altres normes i lleis, i a vegades aquesta altra visió és força millor que l’original”, em va fer gràcia que es definís com un tarat, possiblement tots els genis ho siguin a la seva manera...