entrada 354 (any 2)

Avui mentre estava al lavabo ho he descobert, fins ara era una lleugera sensació que no anava més enllà d’unes pessigolles a la boca de l’estómac cada cop que hi entrava, però avui ho he vist clar, estava sent envaït, les línies de pots de maquillatge i altres recipients dels que no n’he volgut investigar el contingut estaven alienats formant una columna que avançava pel moble del bany, els meus productes que havien gaudit fins el moment d’amplis espais per criar pols estaven sent arraconats, de fet no havia estat una Blitzkrieg, havia estat una invasió fosca i calculada, una invasió de fets consumats, a cada centímetre ocupat i sense resposta es succeïa un altre centímetre que per la mateixa regla era ocupat i ampliat, ho estava mirant amb un somriure mentre de l’habitació del costat algú cantava “Miénteme cuando no esté contigo...”, aleshores l’he vista “Espero no et molesti que hagi deixat algunes coses meves al bany” algunes??, Mon dieu, si això són algunes tremolo de pensar en l’engròs de l’exèrcit, dibuixant un somriure li he dit que no importava, total pel temps que li queda he pensat... ella ha sortit i quan he mirat al mirall no m’he vist, el reflex era del bo d’en Vasili Ivanovich Chuikov, i les seves paraules em van venir al cap mentre corríem com a cabrons amb els alemanys trepitjant-nos els talons “Saps, tu deixa que vinguin, la mare Rússia sap vetllar pels seus fills, ja arribarà l’hivern” deia entre rialles, molt possiblement si el general alemany enlloc de voler conquistar ciutats, hagués fet cas a les ordres i hagués anat cap als camps petroliers que havia de conquerir tot hagués estat diferent, sort en vam tenir que aquell desitjava ser recordat per les ciutats conquerides enlloc de per les ordres complertes... va passar el temps i va arribar l’hivern, i aleshores tot va canviar, els que ens perseguien van alentir el pas fins i tot es van parar, i nosaltres vam poder parar i descansar al bo del Chuikov se li va dibuixar un somriure i va dir “Ara, ja podem ser nosaltres qui vagi darrera seu”, la resta és història, de fet no va parar fins Berlin, i cada nit m’ho deia “Ja et vaig dir que la mare Rússia vetlla pels seus fills, mai ningú la podrà envair, com a bona dona dóna llibertats i deixa que els homes creguin que la tenen en el seu poder, però el temps posa a tothom en el seu lloc i ja és tard quan un descobreix que ha estat jugant amb ell i que tot no ha estat més que una il•lusió, i aleshores ja no queda més que fugir o caure...”, bé, poeta, poeta no ho era massa, però tampoc acostumava a parlar en excés així que vaig prendre aquelles paraules com un regal... els anys han passat i mentre veia la columna de pots i potets dirigint-se al meu Stalingrado particular, no vaig poder més que pensar que com al febrer del 43 aquella columna tenia el seu temps comptat, ara pels altaveus algú cantava “No hay peor infierno que estar en el cielo”