La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell
dimarts, 24 de febrer del 2009
entrada 79 (any 2)
Soledat, de fet suposo que per algú que no té un línia temporal massa definida la solitud és quelcom al que un s'ha d'acostumar, i de fet us puc assegurar que no es porta massa malament, de fet veient el que hi ha pel mercat us puc assegurar que cada cop més valoro el poder tenir temps per mi mateix sense necessitat de compartir-lo amb segons qui, de fet no crec que hi hagi avui en dia cap persona amb qui lamentés perdre el contacte, com diuen els japonesos no val la pena tenir por d'allò que no es té, si no es té la necessitat de la companyia aleshores ja no es té por d'estar sol, i com sempre crec, que la meva pròpia companyia és moltes vegades millor que la de tercers, possiblement els anys han fet que em conegui molt millor que qualsevol altre. Amb tot, he de ser franc i dir que hi ha... una o possiblement dos persones de qui si que lamentaria perdre el contacte, suposo que no és la necessitat d'estar amb elles sinó l'interès que són capaces de despertar en mi.... L'altre dia vaig escoltar que els diaris els escriuen aquells que es senten sols, que la gent que està acompanyada no té necessitat d'escriure allò que voldria dir i que com no pot dir, aleshores no té cap altra solució que escriure-la i esperar que algú ho llegeixi, bé de fet, veient la peli on ho deien us puc assegurar que es pot ficar força en dubte la realitat d'aquestes afirmacions. El que si que us puc dir és que no hi ha cap problema en estar sol, el problema és no poder estar amb ningú, i aquest no té res a veure o ben poc amb estar sol, de fet estar sol perquè es vol és molt diferent que estar sol perquè ningú ens aguanta, del divins de la mort que som. I aquí és on teniu el problema, que assimileu a tots els que estan sols amb el fracassats que us heu sentit vosaltres quan hi heu estat, i no veieu que és precisament quan s'està sol que s'està més acompanyat, ja que és en aquells moments que no hi ha ningú més que un mateix i és aleshores quan ens podem dedicar tot el temps del mon a nosaltres mateixos, això si.... si un és tan avorrit que no interessa ni a un mateix això ja és una altra història....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada