entrada 59 (any 2)

Aquest cap de setmana i després de rumiar força he trobat l'epitafi perfecte pels humans, molt possiblement el dia del judici final, quan creareu una cua més formidable encara, que la que es forma a la frontera d'Andorra quan la poli espanyola està de vaga de zel, vers l'infern. Ja que no crec que molts de vosaltres entreu en el regne del Senyor, amb tot podeu esperar que el dia del judici final caigui en gener i amb les rebaixes... igual n'entra algun que altre més. Doncs bé, l'epitafi perfecte per la humanitat seria "Tot i poder ser-ho tot, hem esdevingut un no res", possiblement segles de tranquil·litat us han convertit en sers apàtics i sense un fil d'energia, molts de vosaltres difícilment sobreviurieu si haguéssiu nascut fa tan sols 200 anys, i hem arribat a un punt o fins i tot si us donessin els fills nats signaríeu, per tal de no tenir de gaudir de l'embaràs, us heu tornat unes persones còmodes i autocomplaents, i aquest és un defecte greu, molt greu.... si fos per vosaltres encara tindríem un planeta pla, i els indis d'Amèrica us estarien força agraïts, ja que molt possiblement encara no els hauríeu descobert. Un cop algú va dir "Prefereixo arrepentir-me del que he fet, mes que no d'allò que no he fet", tot i que no estic totalment d'acord amb la frase, almenys aquesta no peca de covardia, i és que moltes vegades la valentia o gossadia és el que ens fa donar un pas més, més enllà i aprendre que el desconegut sempre és millor que el conegut, amb tot també n'hi ha que diuen "El mar està ple de valents"... així que entre morir ofegat i arrepentir-se del que no s'ha fet està el tema, i gràcies a la vostra condició humana podreu triar, ara no em sigueu nens petitets (i no dic nenes, primer per no molestar les erices cabrejades i després per que no se'm consideri un rebenta bressols), amb tot i sento dir-ho, jajajajaja avui estem de cites "Joventut apreciat tresor".... mai competiu amb algú més jove, perquè els/les joves, tenen les cartes marcades, i a més si són maques/cos, aleshores ja és la hòstia, i tot bon cavaller sap que hi ocasions on una retirada és una sortida honorables (ole, ole, una altra cita).
Així doncs, en lamentem o ens ofeguem?
Jo sempre he optat per ofegar-me, bé de fet faig un xic de trampes perquè els vampirs no tenim masses problemes per l'escassetat d'aire, de fet i al costat de segons qui, quasi que ho agraïm, així doncs, i com ja vaig fer un cop amb veritables exploradors, qui mai van fer un lleig a un viatge amb bitllet d'anada i tornada no garantida, optaré per arriscar i molt possiblement perdre, però que hi ha millor que enriquir a altres?, ja ho sabeu qui molt té, molt té a perdre i molt a de vigilar, i dos ulls no donen per tot.... bé el tercer ull, o està darrera la selva o massa fosc....